La figuera
El Cándido va morir ni més ni
menys com havia viscut. Els que el coneixien així ho deien, la seva vida era
anar de pressa i corrents sempre, amunt i avall, i tothom ho acceptava, inclús
la seva dona, que ho va trobar bé d'ençà que eren promesos.
Ara estava aquí, ara estava
allà, sempre de pressa. Segons a qui li feia gràcia, segons a qui molt poca o
gents. M'explicaré millor. La feina que feia en Cándido estava relacionada amb
el món dels cotxes, o millor dit, amb les matrícules dels cotxes.
Va haver-hi uns anys que les
matrícules dels cotxes anaven per la
lletra de la província. Albacete, AB 4080 M. Almeria, Al 3020 A. Barcelona, B
1010 ZZ. Asturias, O 4545 AA. I així successivament.
Ens diuen als catalans que som
estranys perquè entra altres coses ens fem competència entre nosaltres
mateixos, o que ens barallem, diuen…
Que si Terrassa amb Sabadell,
que si Reus amb Tarragona. Ximpleries!
A Asturias hi ha 20 quilòmetres
entre Oviedo i Xixón (Gijón en castellà), i la gent de Gijón no volien ni
sentir parlar de portar en el seu cotxe la O d'Oviedo, i venien fins a Girona a
matricular el seu cotxe. Tenint en compte que el desplaçament els hi resultava
lluny i car, per això ja tenien el serveis d’en Cándido. Només calia tindre un
domicili a Girona per empadronar-se i prou. I ell en sabia molt, d’això!
Una altra feina que tenia era
donar voltes per una província o una altra i oferir un cotxe a bon preu a
condició que la matricula no fos d'allà. Així de senzill. Si es trobava a
Huelva, vendre-li un bon cotxe de Huesca (Osca). Un de Lérida (Lleida) per León
(Lleó). Si no podia ser tan aproximat, ho feia a millor preu.
Després d'haver fet la venda jo
diria que el Cándido era el senyor que havia comprat el cotxe o la camioneta,
sobretot el dia que la policia el parava i se n'enduia el cotxe de
"Huelva" perquè estava buscat a "Huesca".
I així va ser sempre, fins que
un dia a les set de la tarda arribà a casa i digué a la seva dona que si el
sopar estava fet, soparia i aniria a dormir. No estic gaire fi, va dir.
No sopem fins a quarts d'onze,
ja ho saps, vés-te'n al llit i ja et despertaré -va dir-li la dona-.
A les deu el volia despertar
però no podia. Pobra dona, en Cándido no es movia, i va pensar a telefonar al
metge d'urgències perquè vingués de seguida. En realitat el que haguera hagut
de fer era telefonar a la Funerària i sense gens de pressa.
Perquè corre la mort si ja té
la feia feta?
A l'església quatre llàgrimes,
encaixades de mans, abraçades i en Cándido que se'n va cap a la incineradora, i
la dona cap a casa amb el gerro de les cendres. Ella va recordar un dia que ell
li va dir: El dia que mori vull que m'incinerin, i si trobes un altre
home me'l presentes, vull saber si és millor que jo. Aquesta frase deia que era
d'ell, però no era veritat.
Un amic de la família li va
oferir un lloc per enterrar l'urna. Era en un terreny que tenia als afores d'un
poble. El terreny era una casa gran amb un hort, i on acabaven les patates hi
havia una gran figuera, d'aquelles que a les figues en diuen Coll de Dama. Ella
ja coneixia aquell lloc de quan era jove i es feien petons amb un noi del
poble, cada vegada que es trobaven. Que es trobaven, que es trobaven…
Va enterrar el gerro al peu de
la figuera, i sense perdre el temps va anar al poble per comprar el poemari de
l'Amor i la Mort. També va comprar un gerro per posar unes flors, i una cadira
petita per asseure al peu de la figuera. Va començar per "Coplas de Don
Jorge Manrique por la Muerte de su padre" i cada vegada que hi anava li
llegia un poema, Fins i tot el
fragment final de "Retrato", de Machado escrit a sobre de la seva
tomba a Cotlliure.
I també el de Mario Benedetti: "No te
rindas", i així una vegada i una
altra. I a la caseta de les eines hi guardava el poemari i la cadira, el gerro
amb flors no.
Però, ai, Senyor! Diuen els
castellans que "El hombre propone y Dios dispone", i un mal dia va
rebre una carta de l'Administració dient-li que a partir d'on s'acabaven les
patates s'havia de construir una autopista ampla, molt ampla, i des d'un poble
fins a un altre.
No li va donar temps a llegir
cinc poemes que ja tenia les excavadores al peu de la figuera. Quan la dona va
reaccionar només va poder endur-se'n el gerro amb les flors que li posava pel
seu Cándido
Al cap de poca estona ja va
veure les autoritats, la cinta, les tisores i la banda de música. L'autopista
plena de cotxes amunt i avall. De fet aquella obra era una mica semblant a la
vida del Cándido. Una mica d'estafa, perquè l'autopista era quasi era tan
llarga com ampla.
La dona va demanar-li al
familiar que li deixés passar uns dies a casa seva per pair el mal tràngol que
havia passat.
I una nit d'insomni li va
semblar que les arrels de la figuera sortien poderoses de sota terra i
trencaven l'asfalt de l'autopista per la banda ampla, mentre unes veus anaven
repetint:
Sé que hi ets,
Sé que hi ets,
M'acarona un silenci infinit
i amb els ulls enllagrimats
Et recordo cada dia
des de l'alba fins la nit
Poema d’Anna Xicola
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada