Em sento molt sola! Estic trista!

 

He trucat i ha contestat ella, la noia que la cuida ha marxat a les 12, no li ha fet el dinar, ni li ha deixat la teleassistència prop. Li ha dit que tornaria a les 3, després que a les 4 per obrir-me la porta... ha arribat a les 6. En obrir la porta m'he trobat a la Contxita plorant, té 92 i està molt sola, molt sola.

El maig farà vuit anys que tots els dimecres la visito. En aquest temps ha anat perdent amics i coneguts, i amb la covid ha quedat pràcticament sola, tan sols dues amigues i un germà amb qui sols pot parlar per telèfon, i jo que vaig a "xerrar" amb ella els dimecres, parlem de cine (de fa molts anys), de ràdio (d'abans i ara) i ella m'explica les darreres batusses de Sálvame, programa que diu que mai veu.

Per si no n'hi hagués prou fa tres anys que no camina i necessita ajut, l'ajuntament de Barcelona li posa dues treballadores familiars i una dona que li fa la neteja de la casa. Però sovint es queda sola, sense saber quan vindran a donar-li el menjar o canviar-la. Fa tres anys que no ha sortit al carrer, fa anys que viu confinada, fa temps que l'única visita que rep és la meva.

Ara venen les festes. L'any passat l'aixecaven del llit, la vestien, la seien al sofà, li deixaven una mica de menjar i fins entrada la nit sola i sense poder moure's. Jo hi anava alguna tarda i un bon amic algun dia dinava amb ella. El Toni amb cinquanta anys ha estat víctima de la covid, i jo enguany ho tindré malament en caure les festes en cap de setmana, si no hi ha remei, al viure a Gavà no serà possible anar-hi. 

El cas de la Contxita no és únic, a Barcelona i moltes grans ciutats catalanes, viuen milers de persones grans soles, moltes d'elles amb la mobilitat reduïda i confinades a casa seva. El seu patiment aquests dies augmenta perquè no rep visites, molts cops malgrat tenir familiars que fa temps els han oblidat.