La mainada

Quan jo era petit passava alguns estius al poble dels meus cosins, a prop de la platja. Era una casa antiga amb un hort. S’entrava pel carrer de dalt i per fer-hi cap havies de passa per la casa, un jardinet, un pou, un carro de trabuc i l'hort amb una tortuga.
Era curiós com estant tan a prop de la platja i el turisme -tan sols hi havia tres quilòmetres- es notava tanta diferència d’un lloc a l’altre. El turisme, no era un fenomen nou ni desconegut a la “Costa Brava”. Abans de la guerra havia estat una activitat reduïda, circumscrita a les classes més acomodades de la societat catalana, espanyola i europea. Però em mol-te riquesa.

Els russos de Cap Roig, són l'exemple més reveladors d'aquest tipus de turistes. Recordo que l'actor Sean Connery es construïa un palau, ho això pensava jo, per les seves dimensions, amb una piscina dins de casa. Aquest poble es Palafrugell. Era un poble amb una fábrica de suro, molt gran.

Més d’una vegada al cap vespre baixàvem mol-te gent carretera avall caminant fins a Calella de Palafrugell, o Llafranc, Tamariu, Llofrio, Aigua Xelida, i les quatre cases de pescadors tocant a mar. Baixàvem caminant. Abans es caminava!

 També a les tavernes de Calella cantaven cançons de taverna, que no en recordo cap, però sí recordo que parlaven encara de l'hostal de la Glòria.

  A l'Hostal de la Glòria (1931)

            (...); si vols, et contaria
    com fou la muller meva, temps passats,
     com vaig deixar-la per la dona impia
  que em va ficar en un riu de malvestats.
     Però aquesta altra dona malastruga,
  que m'ha fet lladre i m'ha llevat el greix,
   et dic que ara no compta ni remuga
 i amb ella he fet justícia avui mateix
 i en un mal jaç que li serveix de fossa
    de la meva deshonra encara moll,
empenyent-la amb els peus a tall de gossa
    com a una serp li he cargolat el coll. 

 Les cançons de taverna van ser les que després serien les actuals havaneres catalanes. Com aquesta

 Vestidade nit Silvia Pérez Cruz

(…);  Els ulls inventen noves   històries,
 vaixells que tornen d'un lloc de sol.Porten tonades enamorades.

Dones i Pàtria, veles i flors.

Ara és parla molt del turisme de Rússia, però com he dit abans els russos ja hi eren...

Quan sortíem a pescar amb la barca cap al far de Sant Sebastià, era un dia gloriós, ho pesava molt i molt bé. Precisament aquest matí parlava amb un senyor, i li deia que es podien agafar les garotes i nacres, i ara està prohibit. A mi no em deixaven nedar per agafar les que estaven més a prop del penya-segat del far de Sant Sebastià.

Dúiem una bossa de xarxa amb un popet que treia alguns tentacles per entre les malles. Buscàvem quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes cornes...
I penso com si fos ara amb el senyor Serrano, era tan bona persona com exagerat. Sempre el senties dir que havia pescat moltes vegades peixos de 40 quilos o més, i l'últim cop que va dir-ho no el va creure ningú dintre la barca, com sempre, i emprenyat va tirar la canya al mar entre unes roques. Una barca que rondava a prop nostre va pescar la canya del Serrano i l’en damà al matí sortia la notícia als diaris de la comarca. Un heroi havia pescat un peix de 40 quilos, ben a prop de la costa.

 Un dels canvis més radicals de costums que he conegut es va produir als carrers nocturns d'estiu al poble. Eren més foscos que els d'ara, però estaven molt més plens. I és que l'estiueig de les classes populars es reduïa a "parar la fresca" després de sopar. Treien les cadires al carrer, les col·locaven davant de la façana i passaven unes hores parlant de tot i de res amb els veïns. La mainada encara corríem carrer amunt i avall. Amb l'arribada de la televisió, aquelles cadires es van quedar a casa, com les famílies: lligades per sempre més a les pantalles. Els porters automàtics i l'individualisme idiota s'han carregat una pràctica que difícilment tornarà i que era la millor manera d'aplacar això de la calor de l'estiu.  Quina estupidesa més gran haver fet aquest canvi.

Després de sopar, l'àvia Remei i els vells oncles l’Anita i el Lluís, asseguts al carrer en cadires de balca o vímet conversen amb el veïnat. Amb el pal·lidíssim Robert, que fa d'escrivent a la fàbrica del suro.
Amb els botiguers, en Cinto i la Margarita, prudents i suaus. Amb l'Elvireta, de veu tremolosa, i el seu marit, el músic de cobla que no se el perquè em vol m'ensenya solfeig. I amb tants altres, començant per la Maria, que riu més que nosaltres, els nens. Les notícies del veïnat volen de punta a punta de carrer. Des de la finestra, una mare, feinejant, ens observa. Jo mastego la regalèssia que, com un tresor màgic, creix al pati de la senyoreta Anita, una mestra de Corçà, soltera i jubilada. Viu amb el seu germà Martí, també solter: un ancià amb els cabells molt blans
Avui a la tarda hem anat a veure'ls amb els meus cosins. La casa és a les fosques, per evitar que hi entri la calor. La senyoreta Anita parla sense aturador dels seus mals. El senyor Martí, apagat i mig adormit, només s’anima quan el meu cosí li pregunta on guarda l'escopeta de cacera.

L'eixida o pati de la casa és de terra, amb una figuera i unes quantes gallines desplomades.

Només de rescar una mica la terra, ja he descobert arrels de regalèssia. Les he estirat amb tota la força, procurant que la senyoreta Anita no ho ve iés, fins que n'he arrencat unes bones tires. Ara, furetejant entre els veïns que paren la fresca, la mastego, feliç com un home ric, si és feliç un home ric, clar. N'he arreplegat tanta, que no m'he d'entretenir a remastegar-la: en tinc per donar i vendre.
Abans d'anar a dormir, el meu cosí posa un meló a la galleda. I la fa baixar a poc a poc fins a tocar l'aigua del pou. El meló es refrescarà durant tota la nit. Mentre ell lliga la corda per estabilitzar la galleda, jo miro cap avall. El forat negre m'espanta i m’atrau. El cosí diu que és fàcil ofegar-se, que coneixia un home que hi va morir. Llenço unes quantes pedretes. M'agrada el so ofegat que fa la pedra quan xoca amb l'aigua. M'agradaria molt saber què hi ha al fons d'un pou: si el cofre d'un tresor o la nina perduda d'alguna nena.I si l'home que hi va morir estira el braç de cop per arrossegar-me pou avall? La lluna brilla, oscil·lant les ones de l'aigua negra. Poc després, mullant els llençols amb una suor d’olor d'hort, dormo. Envejaré aquest son, quan sigui vell.