Si m'estimessis encara que només fos una mica...

 

          

 

—Lluís, amor meu, amb tu no hi ha manera de discutir. No puc, de veritat, no puc! És inútil del tot! És com parlar amb el Mur de les Lamentacions.
Tu no t'adones, amor meu, que jo soc sensible des del  cap fins als peus. Que tinc els sentiments de la tendresa, la compassió i l'amor a flor de pell, amor meu, i que em fas molt mal amb aquesta indiferència, amb aquesta... com ho diria?
—Vinga va! No exageris, Laura, que a vegades ets una pura exageració, bonica!
—Ho veus, amor meu? Ho veus com és parlar contra el Mur de les Lamentacions? I a mi em fa mal, molt mal! Tan complicat és entendre això?, digues, digues, o no ho pots entendre?
—Però és que m'atorrolles el cap amb coses sense sentit. Em fas preguntes que no entenc; no sé què vols. No sé què vols, Laura!
—Vull el teu amor, amor meu. El teu afecte, Lluís! La teva amistat, les teves carícies, els teus afalacs. En fi, amor meu, que jo espero que siguis  més amorós,  més afectuós, allò que jo creia que tenies, delicadesa. Si, això, delicadesa!... Per què, sinó, estem junts?
— Barrufet, estem sempre junts perquè tu m'agrades i jo t'agrado. Perquè ens agradem, o no?
—Ho veus, Lluís? Per a tu amb agradar-se ja et sembla que n'hi ha prou, oi? I a sobre encara dius que no saps què vull! Doncs mira, no pot estar més clar, vida meva, no pot estar més clar! Per a mi que ens agradem és una cosa ben secundària. I en canvi per a tu és el súmmum a què puc aspirar...
—No, cuca, no. I és clar que hi ha més coses que el llit, entre nosaltres, això ja ho saps, no?
— I com, ho sé? M'ho dius mai? I no crec que costi tant. Jo et dec haver dit que t'estimo, que t'estimo amb tot el cor, milers de vegades. I a tu, com si et sabés greu dir-ho una sola vegada. Una sola vegada, Lluís!, bé alguna vegada més, sí, però menys de deu al mes, o quinze a molt estirar, queda clar?
—Això no és veritat. Però a més a més, a què treu cap dir una cosa que saps perfectament? Tu et passes la vida dient «t'estimo, t'estimo», com si dient «t'estimo, t'estimo» ho fessis cert. A mi no em cal: ho sé del cert, i prou.
—Doncs a mi sí que em cal escoltar «t'estimo, t'estimo» Vull sentir-ho! Vull que m'ho diguis! Va: digues «t'estimo, t'estimo, Laura».
—Prou, nineta. Ja n'hi ha prou.
—Ho veus? Ho veus com no vols dir-me «t'estimo, t'estimo, Laura»? Tu no m'estimes, amor meu!