Recordo
Recordo que fa a un parell d'anys em
trobava assegut en un banc d'un parc infantil que hi ha al darrer de l'escola.
Des d'allà es pot escoltar quan canten o quan és l'hora del pati, o ja són les
dotze, l'hora de plegar.
Llegia el pronòstic de vida per a la Terra. Diguem que li vaticinen el seu final dintre d'uns 500 o 1.000 milions d'anys. Vaig pensar alleujat que jo ja no estaria aquí per presenciar-ho. Ni jo ni els meus nets. Ni els nets de ningú, clar! Quina ximpleria, no?
Quatre per zero és zero,
quatre per un és quatre,
quatre per dos, vuit,
quatre per tres, dotze,
quatre per quatre, setze…
[...] Perquè el professor que jo tenia de nen no ens deia que és molt útil treballar els nombres parells i els imparells? —Em ve a la memòria—
Segueixo pensant que jo em vaig morint una mica cada dia. Per solidaritat cel·lular, no per altra cosa. No em ve de gust, que voleu que us digui.
Vaig deixar la revista on estava, en un altre banc al costat d'una paperera, i sense voler vaig imitar als polítics, aquests que mentre parlen van posant curosament els folis en un ordre i una cura en la taula que jo sempre he pensat que era innecessari.
Quatre per cinc, vint.
Quatre per sis, vint-i-quatre,
Quatre per set, vint-i-vuit,
Quatre per vuit, trenta i dos…
Quan em dono la volta, veig a unes nenes al pati. No sé si escriuen o pinten, és igual, però això si, canten. Deixo de pensar en els polítics, i segueixo amb els nens recitant les taules.
Quatre per nou, trenta-sis,
quatre per deu, trenta.
Cinc per zero, zero.
Cinc per u, cinc…
[…] Perquè el professor que jo tenia de nen no ens deia que hi havia diverses estratègies d'aprenentatge per ajudar-nos a aprendre les taules de multiplicar de manera fàcil? —Em ve a la memòria—
M'ha vingut a la ment l'olor de nens, a llapis de colors, a suor infantil, a pell de taronja. Aquesta olor que només es trobava en les escoles d'abans (adoro a la meva bruixa de l'olfacte amb la seva fantàstica memòria). Teníem una vella caixa de fusta on es guardaven tots els llapis. El professor ordenava que ens féssim passar aquella caixa i que cadascun de nosaltres anéssim agafant un llapis per a fer la cal·ligrafia que, amb gest d'amargat, escrivia a la pissarra, perquè treballéssim la lletra cursiva, la "Redondela", i la gòtica. Dic que ordenava perquè aquell home semblava més un sergent d'infanteria que un mestre d'educació infantil. Quina diferència del senyor Ildefons, un mestre vell, o un jove que l'havia fet vell la guerra, i ara ens feia cantar el "Cara al sol" i ho feia amb el cap clot, i avergonyit. La mà quan l'havia de baixar no l'abaixava, li queia.
Quinze, són quinze,
quinze, quinze, quinze.
Quinze són quinze,
quinze, quinze són.
Els primers que introduïen els seus ditets dintre d'aquella caixa agafaven els llapis més grans, amb les puntes més afilades i els mostraven orgullosos com si haguessin aconseguit arrencar l'espasa de la seva pedra en terres de Camelot. Els menys afortunats es conformaven, amb prou feines, poder escriure amb minúsculs llapis, on els seus petits ditets no es podien ni acomodar.
La vida és com una caixa de llapis. Fiques la mà esperant agafar el llapis més gran el qual et permeti escriure millor. El qual et faci sentir millor. Però no sempre pots agafar el llapis llarg i el més gran.
El secret és aprendre a escriure també amb el més petit. Com la vida.
Josep, quan vulguis ens n'anem, ja és tard.
Llegia el pronòstic de vida per a la Terra. Diguem que li vaticinen el seu final dintre d'uns 500 o 1.000 milions d'anys. Vaig pensar alleujat que jo ja no estaria aquí per presenciar-ho. Ni jo ni els meus nets. Ni els nets de ningú, clar! Quina ximpleria, no?
Quatre per zero és zero,
quatre per un és quatre,
quatre per dos, vuit,
quatre per tres, dotze,
quatre per quatre, setze…
[...] Perquè el professor que jo tenia de nen no ens deia que és molt útil treballar els nombres parells i els imparells? —Em ve a la memòria—
Segueixo pensant que jo em vaig morint una mica cada dia. Per solidaritat cel·lular, no per altra cosa. No em ve de gust, que voleu que us digui.
Vaig deixar la revista on estava, en un altre banc al costat d'una paperera, i sense voler vaig imitar als polítics, aquests que mentre parlen van posant curosament els folis en un ordre i una cura en la taula que jo sempre he pensat que era innecessari.
Quatre per cinc, vint.
Quatre per sis, vint-i-quatre,
Quatre per set, vint-i-vuit,
Quatre per vuit, trenta i dos…
Quan em dono la volta, veig a unes nenes al pati. No sé si escriuen o pinten, és igual, però això si, canten. Deixo de pensar en els polítics, i segueixo amb els nens recitant les taules.
Quatre per nou, trenta-sis,
quatre per deu, trenta.
Cinc per zero, zero.
Cinc per u, cinc…
[…] Perquè el professor que jo tenia de nen no ens deia que hi havia diverses estratègies d'aprenentatge per ajudar-nos a aprendre les taules de multiplicar de manera fàcil? —Em ve a la memòria—
M'ha vingut a la ment l'olor de nens, a llapis de colors, a suor infantil, a pell de taronja. Aquesta olor que només es trobava en les escoles d'abans (adoro a la meva bruixa de l'olfacte amb la seva fantàstica memòria). Teníem una vella caixa de fusta on es guardaven tots els llapis. El professor ordenava que ens féssim passar aquella caixa i que cadascun de nosaltres anéssim agafant un llapis per a fer la cal·ligrafia que, amb gest d'amargat, escrivia a la pissarra, perquè treballéssim la lletra cursiva, la "Redondela", i la gòtica. Dic que ordenava perquè aquell home semblava més un sergent d'infanteria que un mestre d'educació infantil. Quina diferència del senyor Ildefons, un mestre vell, o un jove que l'havia fet vell la guerra, i ara ens feia cantar el "Cara al sol" i ho feia amb el cap clot, i avergonyit. La mà quan l'havia de baixar no l'abaixava, li queia.
Quinze, són quinze,
quinze, quinze, quinze.
Quinze són quinze,
quinze, quinze són.
Els primers que introduïen els seus ditets dintre d'aquella caixa agafaven els llapis més grans, amb les puntes més afilades i els mostraven orgullosos com si haguessin aconseguit arrencar l'espasa de la seva pedra en terres de Camelot. Els menys afortunats es conformaven, amb prou feines, poder escriure amb minúsculs llapis, on els seus petits ditets no es podien ni acomodar.
La vida és com una caixa de llapis. Fiques la mà esperant agafar el llapis més gran el qual et permeti escriure millor. El qual et faci sentir millor. Però no sempre pots agafar el llapis llarg i el més gran.
El secret és aprendre a escriure també amb el més petit. Com la vida.
Josep, quan vulguis ens n'anem, ja és tard.
Mientras lees: SERRAT https://www.youtube.com/watch?v=sb3ZwYZ5FPA
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada