Una estona a les golfes

 

                     Escola del Treball de Barcelona

 

Avui he pujat a les golfes, feia anys que no ho feia.

Obrir aquesta porta és com lliscar sense voler fer soroll en el passat, però no el d'un mateix sinó el compartit per tota la família, la veritat és que un tendeix a imaginar unes golfes de forma una mica abstracta, teranyines, mobles coberts de pols, o coberts amb un llençol i poca llum ...

Sempre m'ha donat una certa esgarrifança veure les coses cobertes amb un llençol. De fet penso que és una forma encara més cruel d'abandonament, ve a ser com dir: "Estàs aquí, t'he arraconat però no vull ni veure't".

 Quantes vegades penso en allò que deia un professor que jo tenia?: "aquí van a parar els records que un desitjaria oblidar i mai s'atreveix a llençar".

En realitat no sé per què he vingut, potser m’ha donat  un atac de nostàlgia, la sensació de voler romandre en el meu passat com si el meu present anés a perdre's d'un moment a l'altre.

No acostumo a deixar-me portar per tot això, però necessitava respirar i sabia que aquí l'aire mai serà ranci, ni d'oblit, ni de mort, ni de naftalines, ni de vell ... Serà tan sols aire de mi mateix, i de moltes coses de la meva vida familiar, deixant espais plens de respiracions, rastres tot just perceptibles que es fondran amb l'ocupació de nous rastres.

Sé el que busco tot i que intento fer com si no busqués res, com si fos casual trobar la vella caixa de llauna on guardàvem trossets de galetes, de cromos d'aquelles col·leccions meravelloses, de pedres de vidre, de cristalls de mar de color verd i blau.

 No sabíem d'erosions, només sabíem que el mar ens les portava fins a la sorra de la platja. M'agrada obrir-la, encara que costi de fer, encara que es pateixi. Patim perquè desconeixem, ignorem perquè ens acomodem, mentre ens fem vells sense haver apreciat tot el que ens va ser regalat.

 Veig una caixa de ratlletes vermelles i negres, em crida l'atenció, la recordo dels meus anys d'infància, encara conserva l'etiqueta adhesiva del regal, un petit cavall de balancí, ja ha perdut el color pràcticament però es veu que feia joc amb la capseta. Era vermell, la cua, les orelles i els ullets en negre, i les potetes juntament amb la forma del balancí en tons marrons. Comprovo que segueix enganxat -Quina ximpleria comprovar-com si després d'haver resistit tants anys ara jo tingués por que acabés perdent ...

 No ho puc remeiar, sempre m'ho han dit,  ets autènticament "Sagitari" massa perfeccionista, ordenat, meticulós, col·leccionista -de tot.- I ara potser vaig venir a col·leccionar records, la veritat és que no ho sé. Prenc la caixa entre les meves mans i em sec  al balancí que increïblement encara resisteix tot i estar envaïda pel corc, em sento a la banda de la taula llitera, al costat de la finestra, veig que el dia està gris em dic: "Només faltaria sentir com plou " i em sorprenc desitjant al mateix temps que el meu nas està gairebé enganxat al vidre per observar aquest cel encapotat.

 Obro la caixa i em sorprenc, creia recordar-la plena de fotos velles, i dic velles perquè era aquí on es guardaven les fotografies de la mare, dels seus avis, dels meus avis, de la seva joventut, de les seves amigues ... Però no, no trobo això que jo esperava, sinó una cosa totalment diferent i que em fa estremir no per por d'haver-ho trobat sinó pel record que em porta.

 El bo o el dolent de treure alguna cosa a la llum, és que en retornar al seu lloc d'origen ens topem amb una altra cosa, que bé pot ser millor com també molt pitjor. Però que aquí està, sense més, com si m'esperés. Està al costat d'uns bitllets d'autobús que la gent em regalava perquè eren "capicues" i deien que portaven sort. Tot i que n'hi ha un col·locat entre les pàgines com si fos un punt de llibre.

D'aquell llibre d’electricitat que vaig escriure amb tant afecte de totes les coses que havia après. No hi havia un llibre com aquell per aprendre, no era el millor però amb tota seguretat aprenies el per què de la electricitat, el perquè un llamp no li afecte per res a un avió, que  un ocell no mor quan es posa en un cable d'alta tensió tenint en compte l'alegria amb què els ocells es posen sobre ells. Perquè dona voltes un motor, perquè, perquè...

 No obstant això està al racó perquè uns senyors d’una editorial van dir que no hi havia mercat per a ell. Quina ironia, un "capicua" que porta sort entre unes pàgines d'un llibre que no té mercat. Em pregunto ara que han passat els anys...Quants llibres queden en el anonimat perquè no hi ha mercat per a ells?

 De nen solia córrer sota la pluja. La meva mare s'enfadava i deia que podia agafar una pulmonia amb el fred que feia, però jo sabia que no parlava de fred, que també, clar, però de les sabates  també...

 El "balancí de la iaia" fins i tot es mou. Em sento en ell. M'agradaria poder apropar-me a la finestra, sento com plou, m'encantaria treure la mà perquè caiguessin algunes gotes entre les ratlles de la mà, però aquí, a les golfes no hi ha finestres. Plou, me'n recordo de tu. Sí, de tu!

 —Aquí per a l'autobús que va fins a Rocafort?

 —Sí, per casualitat  vas fins a l'Escola Industrial?

 —Sí, em vull matricular. I tu?

—Com et dius?

—Josep, i tu?

—Joan, em dic Joan....

—Jo també em vull matricular. I tu, que vols fer?

 —Vull ser electricista, com el meu pare que treballa en el "Metro".

Josep, tu també vols treballar d'electricista?

 —No ho sé. Només és que m'agrada l'electricitat, el perquè d'ella ... També m'agrada la ràdio, un dia en vaig fer una...

—Vas fer una ràdio?

—Si, de galena, als dotze anys, i s'escoltava molt bé, el meu pare escoltava “La Pirinaica”.

 Ja no ens vam veure fins al setembre. Tots  dos havíem superat l'examen i anàvem a la mateixa classe. Baixàvem junts en el mateix autobús i amb nosaltres moltes noies de la Facultat de Medicina. Elles parlaven de les seves coses i nosaltres creient que ens faria més homes fumàvem i no ens preocupava dir qualsevol paraula  desagradable entre nosaltres, no amb elles.

Fins i tot ens agradava, però mai ens vam ficar amb elles, al contrari. Recordo a una d'elles, la més callada, la que mirava a terra si la miràvem, la que es posava les mans davant dels pits, com si es volgués defensar d'alguna cosa...

No sé si m'agradava molt o només volia saber els motius que tenia per actuar d'aquella manera. Jo intentava acostar-me a ella. El seu interior sempre està tancat -deien les seves amigues-, i que ja no li agradaven els nois. Que no volia que ningú li fes un petó. Que tenia records molt desagradables. Que alguna cosa li va passar...

Al cap de molt temps una d'elles em va donar un paper que deia que se n'anava d'Espanya amb la família. Que l'odiava, que no suportava més aquella terrible dictadura. Que aprofitava que el seu pare havia sortit de la presó. No havia fet res, només ser republicà. Mal nascut tot aquell que el despertava a les tres, i el treia de la cel·la, feien veure que l'anaven a dur al Camp de la Bota per afusellar-lo, i després el duien un altre cop a la cel·la.

Hem nascut per ser lliures, em demanava perdó per haver actuat d'aquella manera. Quina pena que ella no havia entès que jo també havia nascut per ser lliure i només volia estar amb ella. Em donava les gràcies per haver-me portat tan bé.

 —Que portes aquí?

 —Res que t'importi.

 —És una revista pornogràfica, oi?, perquè no me l'ensenyes?

 —Aquí?

—No, aquí no, home.

— Hòstia, no!, estan prohibides, ja ho saps, coi!

 —Deixa-me-la veure, aquí no hi ha la  Social

 —Té, però no la deixis a ningú.

 —Ja saps que no ho faré, sembla que no em coneguis, cony..., i moltes gràcies!

 Segueix plovent i segueixo engronxant-me. Amb el vaivé del balancí s'amunteguen les coses.

 —Que tens al braç?

 —Res, per què?

 —Perquè tens un bony. Què et passa?

 —Deixa'm en pau, hòstia!

 —Ves a metge!

 —No cal!

 —Ves al metge, idiota, no veus el que tens, o què!

 —Deixa'm en pau, hòstia!

 —Ves a metge!

—No!

—Ves al metge, no veus que no és normal ...

—Que em deixis, hòstia, hi aniré quan pugui, i no emprenyis més!

Vam alçar molt la veu, un amb un sí, un altre amb un no, finalment ens vam adonar que les mirades de tots els altres estaven fixes en nosaltres, silenciosos observant-nos.

 —Es pot saber què és el que passa? -vam escoltar  la pregunta i potser van ser mil·lèsimes de segon el que vam trigar a respondre, va ser mirar-nos un a l'altra, pensar sí o no, no o si, i començar a parlar interrompent-nos  mútuament. Jo insistint per dir allò que havia notat just sobre el seu colze   i que era un bony bastant gran que a primera vista no es veia però en aixecar el braç, tocar-lo i observar-lo bé podia notar-se clarament; i ell volent restar-li importància.

 I sense saber com, de cop i volta les urgències.

Tot es va precipitar. Visites i preguntes sense respostes, més visites, menys respostes. Un ingrés.

 Vinc a veure't i els teus pares plorant ...

I mentrestant jo estudiant i treballant en una altra ciutat i tu ingressat en un hospital.

Que difícil ha de ser estar tan malalt sent tan jove...

Que difícil se'm fa no tenir-te, i estudiar en un altre lloc que encara que el tinc com a familiar no és el mateix.

 Quan telefono als teus pares per preguntar per tu no m'atreveixo a dir-los que surto amb una noia basca, seria com una burla, no per la noia, sinó perquè el seu fill,  i a més no crec que nosaltres  arribem gaire  lluny ... no ho sé. És una gran noia, és veritat, però té massa diners per a mi. Els diners, tants, no els han  fet per mi.

 Me'n  recordo molt de la noia que se'n  va anar d'Espanya,  sé per què ho va fer, i  jo també voldria fer-ho. La gent que viu en altres països és lliure. Qui sap quan ho serem nosaltres. Quan manca la llibertat falta tot. Al País Basc he après molt. 

Havia d’arribar aquest moment, el d’anar-se’n. Que passarà el temps i vindrà una abraçada i l’adéu, com així ha de passar...

 

Quina certesa més immensa, aquesta frase! Te n’adones?   Totes aquelles persones, família i amics que estan el nostre costat, tots aquells que ens envolten, arribarà un dia que serà l’últim en què les veurem, que se n'aniran ... Si és que no ens n'anem nosaltres abans. I no parlo dels comiats, o de motius pels quals l’atzar et separi, o de la mort. Ja tants motius per al qual la vida ens fa que ja mai més et creuis en el mateix camí...

Els teus pares diuen que no podràs treballar del que volies. Ho sento de veritat, tu que volies ser electricista com el teu pare que treballava en el  "Metro".

Molta decepció, una gran tristesa, el que es vulgui.  Que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna,   que cada moment és únic i pot ser el de l’adéu, el darrer, carpe diem.

 Ara que estic assegut al "balancí de la iaia" veig per la finestra de la vida que els anys han passat. Guardo tot i m'aixeco  del balancí, sento la pluja fora i crec que em convida a sortir de puntetes i en silenci d'entre tants records que s'han obert en un moment. Ho deixo tot al seu lloc, apago  el llum i tanco la porta.

Sé que després de tot, les coses seguiran aquí esperant  que de nou una tarda qualsevol torni per veure què puc trobar entre totes elles. Però el millor de tot és saber, que passi el que passi, sempre el millor de les golfes està en nosaltres mateixos, arxivant, recuperant, classificant i memoritzant allò que hem viscut faci poc o faci ja molt de temps.

 Que tristos són els comiats, els finals, i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a flor de pell. Una vegada acabada una història és quan es pot fer balanç, l’hora de valorar, de recordar, sobretot, les coses bones, però també el que t’ha ensenyat les coses dolentes. Quan fem un viatge molt intens, de molts dies, sovint no gaudim prou del que veiem, del que vivim, perquè el mateix cansament i la quantitat  d’experiències noves ens ho impedeixen. És quan hem acabat el viatge, i una vegada reposats, que el recordem, i que  revivim, les meravelles que vam veure, i les gaudim.

 Molts anys i moltes coses, però aquell moble vell i mig corcat em fa recordar el meu passat. Sé que arribarà un dia en què la balancí amb el respatller i el seient de reixeta es trencarà o perdrà importància, o potser fins i tot desapareixerà, perquè tot té un final, com el nostre, i serà llavors quan s'esborren els records.

Ja me'n vaig, tanco la caixa de les galetes i el llibre. El capicua seguirà entre les seves pàgines i el "balancí de la iaia" no deixarà de moure's.

 

 AQUESTA NARRACIÓ (però molt curta) VA GUANYAR EL PREMI LITERARI DE SANT MARC DE 2011 EN LA CATEGORIA D'ADULTS.

GRÀCIES, MIREIA, T’ESTIMO MOLT.