La figuera

El Cándido va morir ni més ni menys com havia viscut. Els que el coneixien així ho deien, la seva vida era anar de pressa i corrents sempre, amunt i avall, i tothom ho acceptava, inclús la seva dona, que ho va trobar bé d'ençà que eren promesos.

Ara estava aquí, ara estava allà, sempre de pressa. Segons a qui li feia gràcia, segons a qui molt poca o gents. M'explicaré millor. La feina que feia en Cándido estava relacionada amb el món dels cotxes, o millor dit, amb les matrícules dels cotxes.

Va haver-hi uns anys que les matrícules dels cotxes anaven  per la lletra de la província. Albacete, AB 4080 M. Almeria, Al 3020 A. Barcelona, B 1010 ZZ. Asturias, O 4545 AA. I així successivament.

Ens diuen als catalans que som estranys perquè entra altres coses ens fem competència entre nosaltres mateixos, o que ens barallem, diuen…

Que si Terrassa amb Sabadell, que si Reus amb Tarragona. Ximpleries!

A Asturias hi ha 20 quilòmetres entre Oviedo i Xixón (Gijón en castellà), i la gent de Gijón no volien ni sentir parlar de portar en el seu cotxe la O d'Oviedo, i venien fins a Girona a matricular el seu cotxe. Tenint en compte que el desplaçament els hi resultava lluny i car, per això ja tenien el serveis d’en Cándido. Només calia tindre un domicili a Girona per empadronar-se i prou. I ell en sabia molt, d’això!

Una altra feina que tenia era donar voltes per una província o una altra i oferir un cotxe a bon preu a condició que la matricula no fos d'allà. Així de senzill. Si es trobava a Huelva, vendre-li un bon cotxe de Huesca (Osca). Un de Lérida (Lleida) per León (Lleó). Si no podia ser tan aproximat, ho feia a millor preu.

Després d'haver fet la venda jo diria que el Cándido era el senyor que havia comprat el cotxe o la camioneta, sobretot el dia que la policia el parava i se n'enduia el cotxe de "Huelva" perquè estava buscat a "Huesca".

I així va ser sempre, fins que un dia a les set de la tarda arribà a casa i digué a la seva dona que si el sopar estava fet, soparia i aniria a dormir. No estic gaire fi, va dir.

No sopem fins a quarts d'onze, ja ho saps, vés-te'n al llit i ja et despertaré -va dir-li la dona-.

A les deu el volia despertar però no podia. Pobra dona, en Cándido no es movia, i va pensar a telefonar al metge d'urgències perquè vingués de seguida. En realitat el que haguera hagut de fer era telefonar a la Funerària i sense gens de pressa.

Perquè corre la mort si ja té la feia feta?

A l'església quatre llàgrimes, encaixades de mans, abraçades i en Cándido que se'n va cap a la incineradora, i la dona cap a casa amb el gerro de les cendres. Ella va recordar un dia que ell li va dir: El  dia que mori  vull que m'incinerin, i si trobes un altre home me'l presentes, vull saber si és millor que jo. Aquesta frase deia que era d'ell, però no era veritat.

Un amic de la família li va oferir un lloc per enterrar l'urna. Era en un terreny que tenia als afores d'un poble. El terreny era una casa gran amb un hort, i on acabaven les patates hi havia una gran figuera, d'aquelles que a les figues en diuen Coll de Dama. Ella ja coneixia aquell lloc de quan era jove i es feien petons amb un noi del poble, cada vegada que es trobaven. Que es trobaven, que es trobaven…

Va enterrar el gerro al peu de la figuera, i sense perdre el temps va anar al poble per comprar el poemari de l'Amor i la Mort. També va comprar un gerro per posar unes flors, i una cadira petita per asseure al peu de la figuera. Va començar per "Coplas de Don Jorge Manrique por la Muerte de su padre" i cada vegada que hi anava li llegia un poema,  Fins i tot el fragment final de "Retrato", de Machado escrit a sobre de la seva tomba a Cotlliure.

I també  el de Mario Benedetti: "No te rindas", i així  una vegada i una altra. I a la caseta de les eines hi guardava el poemari i la cadira, el gerro amb flors no.

Però, ai, Senyor! Diuen els castellans que "El hombre propone y Dios dispone", i un mal dia va rebre una carta de l'Administració dient-li que a partir d'on s'acabaven les patates s'havia de construir una autopista ampla, molt ampla, i des d'un poble fins a un altre.

No li va donar temps a llegir cinc poemes que ja tenia les excavadores al peu de la figuera. Quan la dona va reaccionar només va poder endur-se'n el gerro amb les flors que li posava pel seu Cándido

Al cap de poca estona  ja va veure les autoritats, la cinta, les tisores i la banda de música. L'autopista plena de cotxes amunt i avall. De fet aquella obra era una mica semblant a la vida del Cándido. Una mica d'estafa, perquè l'autopista era quasi era tan llarga com ampla.

La dona va demanar-li al familiar que li deixés passar uns dies a casa seva per pair el mal tràngol que havia passat.

I una nit d'insomni li va semblar que les arrels de la figuera sortien poderoses de sota terra i trencaven l'asfalt de l'autopista per la banda ampla, mentre unes veus anaven repetint:

Sé que hi ets,

Sé que hi ets,

M'acarona un silenci infinit

i amb els ulls enllagrimats

Et recordo cada dia

des de l'alba fins la nit

Poema d’Anna Xicola