l'Àngel caigut
Volia
explicar-te una cosa que em va passar fa anys.
Veuràs, fa molts anys, encara vivia en Franco, tenia un amic que feia el manteniment de grues, i de tant en tant deixava de veure'l. Normal, pensava, segur que l'han agafat i està detingut a la comissaria de Laietana (pobres d’aquells que entraven detinguts allà. Més d'una vegada sortien per la finestra), i sent del PSUC... Li dèiem "Búffalo Bill", saps… perquè se li assemblava.
Et deia
això del manteniment perquè és una feina que es prestava a anar d'un lloc
a un altre sense massa control de la policia. Podia vindre d'Andorra amb un
munt de diaris "El mundo obrero" i passar la duana
"tranquil·lament", però alguna vegada, no, clar.
Un dia
em va telefonar per si volia anar amb ell a veure una foto, només una, en una
exposició. Vaig dir-li que si, em va
vindre a buscar i vam anar-hi.
I d'això et volia parlar, precisament d'una foto que, en concret, em va impactar molt quan la vaig veure, i no va ser fins aquell moment que no vaig saber que darrere d'ella hi havia una història, una fotografia que l'autor de la qual, Ricard Terré (Sant Boi de Llobregat, 1928 - Vigo, 2009), un altre dels grans fotògrafs d'aquella generació, va titular L'àngel caigut:
L'any
1958, Ricard Tarré va captar aquesta instantània a la processó del Corpus de
Sant Boi de Llobregat. Som, doncs, en una època caracteritzada per la forta
immigració a les grans àrees industrials, com la de Barcelona, de gent
procedent, sobretot, del sud d'Espanya.
Fitxant-hi
bé, és indubtable que l'esguard estràbic de la nena, m'atreviria fins i tot a
qualificar de despietat, és com un poderós i invisible imant que ens
atrau immediatament la nostra, de mirada, però ja després d'aquest primer
impacte, si observem amb més atenció la fotografia ens adonarem que la nena no
solament és l'única del grup que, en lloc d'uns delicats gladiols blancs, o
d'un estilitzat lliri d'aigua, duu a la mà un senzillíssim, i molt probablement
casolà, remet de mosquitera, sinó que també és l'única de totes les nenes que
se'ns mostra de cara. Sembla, talment, com si les altres, de nenes, fossin
alienes del tot, tal com, per altra banda, és del tot lògic, a l'indubtable i
silenciós drama amb què ella ha de fer front, dia a dia, al defecte dels seus
ulls fins al punt que la imatge que presenta vestida de primera comunió pot
arribar a semblar grotesca quan, de grotesca, aquesta bellíssima imatge no en
té res.
Mira-la
bé, i diguem si a tu no et produeix, com a mi, una sensació, barreja de
tendresa i d'admiració, la decidida força amb què, més que no pas agafar,
sembla aferrar el remet de mosquitera que, amb tota probabilitat, a casa
la seva mare li va arranjar amb paper de plata, i és que més que portar un ram
a la mà, diries que branda una bandera en la qual creu fervorosament, i si
alguna cosa hagués de titllar de grotesca sobre el més que ostensible esguard
estràbic d'aquesta criatura, serien les actituds que, precisament en aquest
esguard, s'hi poden veure reflectides de les més o menys dissimulades burles o
de les més o menys sinceres compassions que aquella nena ha de suportar en el
seu dia a dia.
Sembla
una magnífica poesia..., perdó, volia dir una magnífica fotografia la de
Ricard Terré, qui va deixar dit que la fotografia "no es fa, sinó
que es troba".
Però,
tal com deia abans, aquesta fotografia té una història al darrere, una història
que durant molts anys Ricard Terré no va voler fer pública:
A la
primera exposició col·lectiva on el fotògraf santboià va participar no havia
volgut fer cas de les veus que li havien aconsellat que no inclogués aquesta
fotografia, ja que potser provocaria rebuig en segons quins sectors de la
societat de l'època, però ell estava ben decidit a exposar-la i així ho va fer.
El dia
en què es va inaugurar l'exposició (molt abans d'anar-hi jo) anys abans, clar!
Una de les persones que hi van assistir va voler parlar amb l'autor. Era un metge, el qual, emocionat, va felicitar Ricard Terré per haver sabut captar tota la llum que irradiava entremig d'aquells vaporosos vestits blancs la figura d'aquella nena, i va demanar-li si s'avindria a retratar una neboda seva, una nena amb la síndrome de Down, que també havia de fer la comunió, perquè l'home, després d'haver vist aquella fotografia, estava segur que Ricard Terré sabria treure, també a la seva neboda, tota la llum que la il·lusió de la nena irradiaria en un dia com aquell.
Ricard
Terré es va comprometre a fer una sessió fotogràfica a la neboda d'aquell metge
i a no cobrar-li ni cinc..., si el metge aconseguia que un oftalmòleg operés a
la nostra protagonista, ja que era més que evident que la situació econòmica de
la família de la nena no els podia permetre una despesa tan costosa.
El
metge va estar-hi d'acord. Es van repartir còpies, fetes pel mateix Ricard
Terré, de L'àngel caigut a totes les escoles de Sant Boi i la nena va ser
localitzada.
Poc
després i per motius de feina Ricard Terré va haver de marxar de Sant Boi per
instal·lar-se a viure a Vigo, i en un dels viatges de tornada que va fer per
visitar la seva família, es va trobar amb la sorpresa que, a casa dels pares,
hi havia, també, una altra família que l'estava esperant: Eren el pare i la
mare de l'Àngel caigut, una família, efectivament, d'humils immigrants, que li
van presentar una nena, la seva filla, a qui, després de quatre operacions, la
cirurgia havia aconseguit corregir del tot el manifest estrabisme que la nena
havia presentat des de la naixença.
Acabo aquí perquè et prometo que en tot moment he intentat defugir de la
sensibleria i, allargant-me, potser hi cauria sense voler, però no em puc estar
de dir, per acabar, que, per fortuna, no només és vàlid pels temes escabrosos
quan es diu que, a vegades, la realitat supera la ficció.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada