el Petit Príncep
Dibuixos i textos
inèdits descobreixen la creació del personatge de Saint-Exupéry. Se sentia
malament: no parlava anglès, li deien traïdor i el seu matrimoni era fràgil. El
narrador del llibre és el seu jo d’adult i el Petit Príncep és ell mateix de
nen.
Antoine de Saint-Exupéry no era feliç a Nova York. Escrivia cartes
llargues als amics i als marges o reversos els dibuixava un homenet ros, primer
amb ales, després amb bufanda… Una espècie d’àlter ego infantil, despentinat,
que li permetia expressar coses que al seu personatge d’escriptor prestigiós i
aviador adult li hauria costat de dir. Alguns d’aquests amics el van animar
que, un dia, donés vida pròpia a aquest noiet.
Aquest dibuix al marge acabaria sent El Peit Príncep, l’obra
literària més traduïda del segle XX -a 257 llengües-. L’autor la va publicar a
Nova York, el 6 d’abril del 1943, en una doble edició: traduïda a l’anglès i en
l’original francès. Tanmateix, els compatriotes a França no la van poder llegir
fins que es van alliberar de l’ocupació nazi i Gallimard la va imprimir a París
l’abril del 1946, dos anys després de la mort de l’autor en ésser enderrocat el
seu avió en un vol de reconeixement per als aliats a prop de Marsella.
Ara, l’editorial Salamandra publica -just abans que s’acabi l’any
en què es commemoren els 70 anys de la primera edició- La historia completa de
El Principito, que, a banda del text i les aquarel·les que Saint-Exupéry va
crear per a la història, inclou un assaig d’Alban Cerisier, que ha coordinat, a
més a més, els treballs d’altres autors, els testimonis directes de l’època i,
sobretot, diversos dibuixos i cartes inèdites de l’autor, que fan llum sobre la
gènesi del llibre.
L’aristòcrata Saint-Exupéry se
sentia profundament aïllat i vulnerable: la seva vida conjugal era inestable,
no tenia notícies sobre la família, el seu país -que simbolitzava els ideals de
llibertat i d’una cultura emancipadora- estava ocupat pels alemanys i ell, que
no parlava ni una sola paraula d’anglès, no s’adaptava a l’estil de vida dels
Estats Units, paradigma dels valors utilitaris del capitalisme. A sobre, els
exiliats francesos el van calumniar llançant-li acusacions de
col·laboracionisme amb el govern de Vichy. L’actriu Annabella, esposa de Tyrone
Power, explica que, arran del rebuig que va patir de De Gaulle mateix, que el
va acusar de treballar per als alemanys, “Antoine es va refugiar en la puresa
del Petit Príncep perquè no podia aferrar-se a un home, De Gaulle”. “És molt
curiosa la desesperació. Necessito renéixer”, escriu ell.
I renéixer significava recuperar el nen que portava a l’interior.
L’angoixa de Saint-Exupéry contrastava amb el fet que era vist pels
nord-americans com un triomfador i un heroi: va fer cinc vols d’anada i tornada
entre els dos continents, les seves novel·les tenien un gran èxit i una, Vol
nocturn, fins i tot havia estat adaptada al cinema, protagonitzada per Clark
Gable.
Saint-Exupéry va dirigir nombroses cartes d’amor a una dona de qui
estava enamorat; les firmava amb la cara del Petit Príncep i la seva bufanda, i
feia parlar el personatge en lloc seu. Després de ser animat per diversos
amics, que veien una història en aquell personatge que apareixia dibuixat no
només a les cartes, sinó també a les agendes de l’autor i en qualsevol
anotació, es va posar a escriure l’estiu del 1942 i, a la tardor, n’havia acabat
la primera versió, aquarel·les incloses. Escrivia -i dibuixava- de matinada,
des de la mitjanit fins a les set del matí, com va observar André Maurois,
convidat a la mansió que Saint-Exupéry tenia a Long Island: “En plena nit, ens
cridava per ensenyar-nos algun dibuix de què estava content”. Al seu amic
Pierre Lazareff li va llegir el final plorant, “com si pressentís que el seu
propi final s’assemblaria al del Petit Príncep”.
Intranquil per la situació mundial (“el meu primer error és viure a
Nova York quan els meus són a la guerra i moren”) va aconseguir a la fi que els
aliats el mobilitzessin de nou -amb 43 anys, era el més vell de la tropa- per a
diverses missions aèries a l’Àfrica i Europa des del febrer del 1943.
L’origen del llibre
se situa en l’accident que va viure al desert de Líbia, el desembre del 1935, i
la consegüent llarga errància per les dunes, amb al·lucinacions visuals i
auditives provocades per la set que li van fer entaular un diàleg entre els
seus dos jo: el que creu que no hi ha esperança i el que sí que en té, el que
raona i el que imagina.
Segons va escriure
en les seves memòries, tan sols tenia, per alimentar-se -amb el seu company
André Prevot- raïm, dues taronges i una mica de vi. La deshidratació els va fer
deixar de transpirar el tercer dia, assegurava. Al final, els va poder rescatar
un beduí a camell.
De fet, l’obra
comença, com se sap, amb un aviador accidentat al desert que es troba amb el
misteriós petit príncep; un dibuix finalment no inclòs a la novel·la mostra el
martell de l’aviador en plena reparació, amb una mà de l’home, que s’endevina
en la posició del dibuixant.
Es mostren, així mateix, els
dos fulls manuscrits inèdits que van ser subhastats el 16 de maig del 2012 a
París i que són un capítol no inclòs al llibre final que narra la trobada del
personatge amb un senyor que fa crucigrames (i del qual reproduïm un fragment
en aquesta pàgina).
Consuelo Suncín, l’esposa de Saint-Exupéry, s’identifica en una
carta de l’octubre del 1943 amb la rosa envanida de quatre espines que el Petit
Príncep cuida al seu planeta: “Mai no ha estat fàcil, no ho és, el meu amor, el
meu estimat nen (…) Ni el mal de les nostres naturaleses ardents i boges ens ha
matat. Llavors, estimat, pensa (…) quantes alegries hi haurà per a la teva
rosa, la teva rosa orgullosa que et dirà: ‘Sóc la rosa del rei, sóc diferent de
totes les roses, ja que ell em cuida, em fa viure, em respira…'”.
Quan, al llibre, el Petit Príncep comprèn que el llaç que s’ha
creat entre la rosa i ell és únic, diu: “Hi ha una flor, crec que m’ha
domesticat”. Aquesta flor encarna l’amor, les seves alegries i patiments, i és
una referència de la llar que, en l’agitada vida dels homes, convida al retorn.
Les infidelitats, que tant prodigava Saint-Exupéry, són el camp atapeït de
flors que el Petit Príncep troba a la Terra, i que al principi observa fascinat
encara que al final s’adona que amb l’única rosa del seu planeta té uns llaços
únics. Delphine Lacroix assegura al llibre que “la parella (Antoine i Consuelo)
va reconciliar la seva complicada vida a través d’aquest conte per a nens”.
Altres dibuixos són més
anecdòtics, com els esbossos que va prendre d’un amic estirat a terra, al
jardí, per crear després, a partir d’allà, un dibuix del personatge.
La identificació de l’autor amb el protagonista de la història
és clara en diverses cartes. Saint-Exupéry, que va caure en profunds avencs de
tristesa i fins i tot un temps en l’alcoholisme, dibuixa un Petit Príncep que
plora, a diferència de les persones grans, però que també esclata en un riure
capaç de despertar l’univers.
El maig del 1944, li escriu a una amiga (Madame de Rosa): “Hi ha
gent-carretera nacional i hi ha gent-senders. La gent-carretera nacional
m’avorreix. (…) Van cap a una cosa precisa, un guany, una ambició. Al llarg
dels senders, al contrari, hi ha avellaners, i s’hi pot passejar per rosegar-ne
els fruits”.
Els viatges del Petit Príncep
a altres planetes reflecteixen les idees que tenia l’autor sobre la humanitat.
Primer, visita diversos planetes habitats per un únic ésser, amb “homes convertits
en illots”, escriu als seus quaderns, on “les relacions humanes s’empobreixen”:
hi ha un rei que vol exercir el poder, un vanitós que només aspira a rebre
elogis, un borratxo que beu per oblidar la vergonya que sent perquè beu, un
home de negocis que somia que posseeix totes les estrelles, un fanaler que
segueix contínuament una consigna absurda… I, ja a la Terra, apareixerà un
guardaagulles o un “mercader de píndoles”, que representen, en paraules de
Lacroix, “l’absurd de la condició humana, submisa al progrés tecnològic i al
desenvolupament de la civilització”.
El 1944, l’autor es pregunta: “Què en quedarà, de la nostra
civilització, on el vessant espiritual ha estat massacrat? Què en quedarà, de
nosaltres, si no sabem alçar el nostre entusiasme més enllà dels monstres de la
mecànica, resultat del cervell dels nostres enginyers? Això és, sembla, la
civilització. Aquesta civilització és idiota”.
Léon Werth, el crític i assagista a qui està dedicat El Petit
Príncep, diu: “Saint-Exupéry no havia extirpat de si mateix la seva infantesa.
Els adults no coneixen els seus semblants més que per petits fragments mal
units, mal il·luminats per una llum dubtosa. Però el nen els veu sota una llum
absoluta, amb la mateixa claredat que l’Ogre veu la Bella Dorment. (…)
Saint-Exupéry tenia l’art de tornar als homes aquesta certesa”. Potser per
això, 70 anys després, continua sent un dels llibres més venuts.
Un
capítol inèdit
Fragment no inclòs en l’obra final, el manuscrit es va
subhastar a París el 2012 .
(…) “On són els homes?”, Es preguntava el Petit
Príncep des que va començar a viatjar.
Va trobar al primer d’ells en una carretera. “Ah!
Ara sabré què és el que pensen sobre la vida en aquest planeta -es va dir-.
Mira, potser aquest sigui un ambaixador de l’esperit humà …”.
-Bon dia -va dir amb alegria.
-Bon dia -va dir l’home.
– Què fas?
-Estic molt ocupat -va replicar l’home.
– Què fas?
-Estic molt ocupat-va replicar l’home.
“És clar que està molt ocupat-va pensar el Petit
Príncep -, ja que habita en un planeta molt gran. Hi ha tantes coses per fer
…” I ell no volia molestar massa.
-Potser et pugui ajudar -li va dir però, ja tenia
moltes ganes de ser útil.
-Potser-va contestar l’home -. Fa tres dies que
treballo sense resultats. Busco una paraula de sis lletres que comença per G i
que significa “gargarisme”.
-Gargarisme -va dir el Petit Príncep.
-Gargarisme -va dir l’home.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada