Les cases abandonades

 

Avui, en veure aquesta fotografia, he recordat que entre els dotze i els catorze anys, amb un grup d'amics de l'escola, ens va donar per entrar a les cases abandonades de la zona alta de la ciutat, sobretot als barris de Tres Torres, la Bonanova i Sarrià. Ens resultava atractiu i emocionant viure aquella mescla d'aventura i risc, tot molt transgressor en aquella edat. 

El risc era evident, ja que la majoria de les cases havien estat abandonades pel seu mal estat: terres i escales enfonsats, teulades caigudes i esquerdes que ens feien passar per llocs i de maneres que ara, només recordar-ho, em fa posar els pèls de punta. Seleccionàvem les cases segons la dificultat que suposava accedir-hi, tot i que poques vegades se'ns en resistia cap. Érem experts en saltar tanques i murs impossibles.

Amb el temps l'emoció, l'adrenalina i el risc a ser descoberts es van convertir en una altra cosa. En moltes de les cases hi anàvem trobant objectes personals com ara cartes, postals, retrats i àlbums fotogràfics així com dibuixos infantils i trofeus de tota mena. 

Aquestes troballes ens van despertar una extraordinària curiositat detectivesca que ens va dur a mirar de reconstruir la història de les famílies que havien habitat aquells casalots. En alguns casos trobàvem veritables mines, tresors emmagatzemats en capses de cartó, dins de mobles o senzillament per terra. Hi havia de tot, cartes d'amor i de guerra, esqueles, fotos de casament, de comunió i d'aniversaris d'aquells amb pallassos i mags.

L'emoció per aquells descobriments ens va portar a tota una feina de lectura (alguna traducció), classificació, interpretació i reconstrucció amb un rigor i un zel que sovint he trobat a faltar en la meva experiència acadèmica (sobretot l'emoció). En dissenyàvem arbres genealògics i en descrivíem la història omplint alguns buits matusserament, però de forma creativa i posant-hi, de vegades, més pa que formatge. 

Cadascú tenia una especialitat assignada i la posada en comú i les conclusions que se'n derivaven ens feien pensar que funcionàvem com un puto rellotge. Arribàvem a casa bruts i estripats però amb una satisfacció tan gran com la mentida que dúiem preparada com a excusa. Sé que amb el temps aquest tipus de records tendeixen a idealitzar-se, però us asseguro que era fantàstic!

Enyoro aquells temps però, sobretot, aquella manera de divertir-nos i enyoro també el fet que els nostres fills no puguin viure experiències com aquelles. No són tan lliures com nosaltres, les famílies, les agendes i la dependència a les tecnologies els lliguem massa curt.