La plaça

Són les vuit de la tarda en punt quan entrem a la plaça de La Mel, només hi veig un parell de nens jugant amb una pilota, estan separats un bon tros. La pilota se la passen a poc a poc. Dues noies assegudes en un banc xerren, seran les seves mares.... La resta de bans són buits. Tot està buit!

El propietari de la botiga de fruites i verdures està assegut en una capsa de plàstic fora la botiga. La resta de botiges estan tancades. Penso que en uns altres temps seria plena de nens, mares, bicicletes, avis i pares. Les botigues plenes. Estarien a punt de plegar, estarien cansats.

No puc entrar a comprar un refresc, perquè no puc entrar a la botiga. Vaig a veure els gegants i capgrossos que l'Ajuntament guarda en un local, hi ha més coses que els gegants, no hi ha res amb ordre, està tot barrejat. Fa pena!

La poca imaginació que tinc la poso en veure tot això de la plaça però millor, i els últims rajos de sol en fan ajuden a fer entrar en una mena de son. M'assec en un banc, aquesta poca imaginació ha canviat d'espai, ara és diferent, encara que sol és el mateix.

La plaça està buida. Un camió d'AMPANS apareix per un costat de la Sala del Sindicat, i ruixa el terra amb dos rajos d'aigua ben forts que expulsa pels laterals. S'hi està una bona estona, fins que les llambordes assoleixen un gris brillant. Estava tot ple de pols i palla que el vent ha dut fins aquí i fins allà provinent dels tractors que venen dels camps.

El soroll de l'aigua desapareix. Ara s'escolta un estossec, un altre, i un altre, tots a llunyans, però no sé d'on venen. Un gos hi afegeix el seu lladruc, però des d'un altre lloc.

Es fa el silenci de nou, i de sobte una persiana grinyola. Sonen uns tocs de campana. Feia molts anys que no hi prestava tanta atenció a uns tocs de campana, potser de quant el meu net en Roger li agradava tant escoltar-les.

Dos escombriaires també d'AMPANS armats amb una gran escombra (el meu pare en diria granera) i un cabàs ben gran allà lluny, però al mig de tots dos. El frec dels cops d'escombra és rítmic, i si acluques els ulls és hipnòtic. Tris-Trass... Tris-Trass... Fan muntanyetes de pols, palla i papers petits.

Fa fred. Els portals s'obren i es tanquen els primers veïns endormiscats.

Un home gran surt ara mateix de casa i s'apuja el coll de l'abric, i es posa bé la bufanda, que per mi estava millor abans, deixar anar un renec.

Travessa la plaça ràpidament en direcció a la carretera, mentre encet un cigarret fent cassoleta amb les dues mans. Entre el silenci sento el so d'unes sabates contra l'empedrat. Apareix una dona provinent d'on era abans la guarderia. És la Laura, avui porta talons alts i un vestit jaqueta gris. Una bossa daurada, no sé si és de marca, no hi entenc... Mou el braç dret amb molta gràcia. Camina com sempre, amb arrogància.

Dues parroquianes que fumen a la porta d'un bar -que han obert una altra vegada, d'ençà que el duia el Toni, el germà de la Susi, els recordeu, oi?-. Deia que amb la mirada segueixen el moviment de les seves cames, tenen fred. Surt tant fum com alè de la boca quan surt el fum que han aspirat de la cigarreta, mentre veuen a poc a poc els respectius cafès amb llet ja quasi freds.

En poc temps la plaça es va omplint de gent. Els comerços més matiners com el forn de pa o aquest bar que diem ja són oberts, d'altres encara són dins amb les portes metàl·liques avall. A dins encenen els llums i connecten els ordinadors.

Una dona gran molt abrigadeta es dirigeix cap al forn que tot just ha sigut obrir la porta i d'omplir d'aroma de pa acabat de fer per tota la plaça. La senyora abrigadeta sap que a la porta es trobarà amb la Maria, com cada dia -i que no em falti, diu en veu baixa-.

—Bon dia, amiga meva, com estàs? —saluda la senyora abrigadeta —Com sempre, nena, anar fent que ja és prou. —Sí, noia. No ens podem queixar, no ens podem queixar —És el comiat diari, sempre reiteratiu, i sempre es queda sonant en l'aire de la plaça per uns moments.

La Maria entra al local. Sona la campaneta darrera la porta. Ning-ning.

La Marta, la dependenta, una jove que viu davant de l'Escola, la que porta el nom dels seus pares tatuat al braç esquerre, la rep amb un somriure, el somriure que ja no es treu de sobre amb tot el dia. I de seguida l'atén.

—Bon dia, Maria, aquí té, el pa de sempre —i sortint de darrere del taulell li posa les barres de pa a la bossa, mentre la Maria li obre la bossa, ho sap de cada dia. Aquest

detall no el pot fer més amb tot el dia perquè sempre té més clients, com els altres forns del poble. —Gràcies, bonica! —Vostè sí que és bonica, que cada cop la veig més jove —respon la noia mentre li obre la porta—. Apa, que tingui un bon dia. —Adeu-siau, bonica, fins demà —el comiat es barreja amb el ning-ning de la campaneta. Ara la plaça està més concorreguda i la majoria de botigues ja hi han obert les portes. Nyec, nyec.

La senyora abrigadeta travessa la plaça amb el pas insegur dels ancians. Desapareix per carrer de la dreta de la porta de la Sala del Sindicat. Un noi jove té una tauleta plena de diaris locals, i una cadira plegable petita que mai si seu. Unes noies amb anoracs de colors s'acosten i prenen uns diaris del damunt la tauleta. Aquesta vegada li volen pagar, ell diu que no, que són gratuïts. Una noia li pica l'ull i li deixa dos euros. —Per un tallat, i gràcies! D'una porta de sobre l'estanc surt una noia jove. Els cabells rossos, ondulats, sense serrell, i es mouen al ritme del seu pas ferm, ràpid i decidit. tris-tras, tris-tras Porta una cartera quadrada, gris. Es troba amb un nen que porta el cabell molt curt, i una gorra de llana feta a casa amb els colors del Barça, i una pilota sota el braç. El nen la saluda sense aixecar el cap de terra. —Bon dia tingui, senyoreta. —Bon dia, Joan—respon ella mentre li fa un somriure. El nano es posa a córrer i s'allunya de la senyoreta, vol fer cap a un grupet de nenes i nens que en aquest moment han entrat a la plaça.

La senyoreta segueix el seu camí.

Es topa amb el fill de la Dolors, el dependent de la botiga dels mobles que, de sobte, ha aparegut portant com sempre la carpeta dels catàlegs. —Hola, Martina —diu el noi amb la veu tremolosa, però no del fred, que ja no en fa tant. —Bon dia, Pau —respon ella mentre es passa la mà pel front. —Et volia dir que... —Ui, avui em sap molt greu —el talla amb veu seria—, aquest matí no tinc gens de temps per res!, vaig cap a classe i tinc el temps molt just. Ja parlarem en un altre moment, un altre dia, si, un altre dia... 

—Bé, com vulguis —contesta en Pau, resignat. Resignat com l'altre dia, com molts altres dies... I la Martina camina de pressa i nerviosa sense mirar cap enrere ni una vegada.

— No sé com no està acostumada la mestra -penso-. I el dependent de la botiga dels mobles que, de sobte, ha aparegut portant com sempre la carpeta dels catàlegs segueix caminant plaça avall, pensant en el dia que no tindrà classe, la Martina.

Són les dotze, que plena tenim la plaça, i segur que el poble sense. Faré un tomb ara mateix, segur que ho encerto.

—Josep, despertat!, estaves dormint! 

—Yo no duermo nunca, pienso! 

—No facis el ximple ni l'empresari fatxa i anem a casa, que ja són quarts de nou.