La goma de borrar.
LA GOMA D'ESBORRAR
Escric això des de la Biblioteca. Estic al costat de la meva neta.
Ho faig en un foli que ella només ha pintat per una cara. Estic envoltat de
petits trossos de goma d'esborrar.
Penso que la goma comença a ser una eina anacrònica, però serà
sens dubte una eina immortal com a tal, que és una qualitat inherent a totes
les eines senzilles: la cullera, l'escombra, el got, la regla de mesurar...
Sigui com sigui —perquè, a veure: qui coneix el futur de les
coses?—, serà difícil que l’alumnat pugui prescindir-ne, ja que la goma
d'esborrar és un dels seus aliats fonamentals: no tan sols esborra l'error,
sinó també el senyal evident de l'error, com si allà no hagués passat res, com
si un nen no hagués escrit 'hemisferi' sense hac, com si una nena no hagués
comès un error en la seqüència d’un exercici cal·ligràfic o en un càlcul
matemàtic.
Si les gomes d'esborrar tinguessin memòria, seria una memòria
turmentada. Una memòria plena de penediments, de dubtes, d'oblits obligats.
Només recorrem a la goma d'esborrar quan fiquem la pota, de manera que li vam
crear una mena de mala consciència, d'instrument per a la remissió dels nostres
pecats ortogràfics o les imperfeccions d'un dibuix.
Ara no ho sé, però en els meus temps, ningú cometia la insensatesa
d'anar al col·legi sense una goma d'esborrar a la maleta, perquè el cas és que
sense ella anàvem perduts i indefensos, impotents davant les nostres pífies a
l'hora de compondre una redacció sobre qualsevol cosa. Sense goma d'esborrar no
eres ningú.
Hi havia gomes d'esborrar de colors més aviat tristos: Verd de
fulla morta. Blanc... —quin qualificatiu puc posar a un blanc? Blanc res?
Blanc... Què? No tenien colors alegres, però eren gomes que esborraven, i tot
era obrir la maleta i sortir-ne aquell perfum inconfusible que s'evaporava a
mesura que avançava el curs, fins que et compraves una goma nova i en
recuperaves la bona olor amiga, aquella olor que s'expandia als llibres i als
quaderns igual com l'olor de la poma s'encomana a la roba guardada.
Recordo que hi escrivia el nom, el meu, com si fos un objecte de
valor, o potser perquè ho era de veritat, ja que el fet que et robessin la goma
d'esborrar no era una tragèdia petita, perquè comprar-ne una altra sortia car.
El desgast d'una goma donava una idea aproximada del percentatge
d'errors que cometia el seu propietari, i gairebé no calia fer un test
d'intel·ligència: només calia veure la goma de cada nen. De noves eren
quadrades o rectangulars. I quan te n'adonaves, ja eren rodones. De vegades amb
l'esforç d'esborrar, sobretot si la mina del llapis era molt dura, la goma es
trencava, i allò resultava no tan sols molest, sinó també bastant catastròfic,
ja que havies de fer servir els molestos fragments d'un tot que en teoria jo ja
sabia que havia d’usar fins a la seva fi sense tornar-lo a trencar.
Tot això és molt enrere en el temps, però veig que la mà de la
meva neta esborra una paraula equivocada. La goma es fa miques, I la mà
escombra el paper. I la nena bufa, com jo escombrava i bufava. I fa olor del
que només fan olor les gomes d'esborrar.
La seva amigueta de l'ànima li pregunta, veient-li el dibuix:
“Mireia, què vols ser quan siguis gran?” Jo tanco els ulls i demano sense
paraules que respongui el que sempre li demano.
“Que què vull ser de gran? Vull ser feliç, això vull ser. ”tanco
els ulls I el meu cor se m'eixampla. I
entre mi penso: Que gran ets, bonica.
—Va, Mireia, anem-nos-en, que arriba la teva mare, i la Susi ha de
tancar la Biblioteca.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada