"Los Tarantos"

 

L'altre dia pensava en una pel·lícula que els fets van passar en un barri de barraques molt a prop de casa dels meus pares, Poblenou (Barcelona), i el barri de barraques El Somorrostro.

Nosaltres, els meus amics i jo quan volien anar a veure la mar, no dic anar a la platja ni a banyar-nos, perquè en aquells anys no es veia la sorra, era tot un femer. L'aigua també!

Tres carrers més avall de casa hi ha el Cementiri, saltàvem una paret, corríem per travessar-lo, corríem perquè ens perseguia "El Grabao", saltaven l'altra paret i ja ens trobàvem amb un carreró entre fàbriques, i al final de tot   entraves en un altre mon, era   "El Somorrostro". Ja només calia travessar totes les barraques, les vies del tren (Barcelona –Mataró) i trobar-nos a la platja.

Però no em vull allunyar de l'objectiu inicial, només dir que a "Los Tarantos" s'hi veuen reflectides les ferides encara no cicatritzades de les dues Espanyes, la realitat del poble gitano més enllà dels tòpics, així com la marginació i misèria de gran part de la societat franquista.

Unes lletres més amunt cito el nom de "El Grabao" (nom que li venia d'haver tingut la verola) Rivera López, "el Grabao". Guàrdia urbà d'infausta memòria per als barraquistes de la ciutat, Barcelona, que no us podeu imaginar la quantitat de barris de xaboles que hi havia. Barris molt grans (no sé dir la quantitat de xaboles) però pel qui  conegui Barcelona i les ciutats que l'envolten només dir que els barris s'empalmaven un a l'altre. No es veia la mar des de la Barceloneta, fins passat Badalona, Molts llocs de Montjuïc, i altres llocs...

Els barris de barraques eren el territori on tenia barra lliure "El Grabao" per a enderrocar cases, deportar barraquistes, robar, fer xantatge i, segons diuen alguns, fins i tot fer avortar dones d'una pallissa, així com fer que marxessin a un altre lloc millor, pujar-ho tot a un camió, dur-los a algun lloc descampat i davant d'ells cremar-ho tot, i quedar-se sense res. Aquella gent que feia tan sols unes setmanes havia arribat des de l'altra punta d'Espanya amb "El Sevillano" no podia ni tornar, ni viure aquí.

La Pel·lícula: "Los Tarantos":    A Barcelona s'intensifica un antic enfrontament (o com diuen a la pel·lícula, "contràries") entre dues famílies gitanes rivals: els Zorongos, un clan de rics tractants de cavalls, i els Tarantos, un humil clan matriarcal de bohemis i artistes capitanejat per Carmen Amaya. Durant una baralla a causa d'una disputa territorial entre tots dos clans es produeix una mort. 
Més endavant, Rafael el Taranto i Juana la Zoronga es coneixen durant un casament i, envoltats per la màgia de la festa, s'enamoren i es juren amor etern. Després de la seva nit d'amor descobreixen amb desesperació que pertanyen a dues famílies contràries.

La pel·lícula va estar nominada el 1964 a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, estatueta que va aconseguir finalment Federico Fellini.

Durant el rodatge de Los Tarantos Carmen Amaya estava malalta i havia de descansar entre escenes. Va morir a la seva masia a Begur (Girona) dies després de l'estrena de la pel·lícula, sense haver-hi pogut assistir.

(I ara ja perdonareu la meva ignorància però fins al nom de secundaris de luxe com Peret, l'he copiat tot, per desconeixement del món del flamenc). Només hi trobareu fet per mi tots els enllaços possibles.

Basada en l'obra de teatre "La historia de los Tarantos" (1962) d' Alfredo Mañas, explica la tràgica història d'amor impossible entre Rafael "el Taranto" i Juana de "los Zorongos"  

Tot i la comparació evident amb l'argument de Romeo i Julieta, l'obra d'Alfredo Mañas i l'adaptació de Rovira-Beleta ofereix una versió més de Lorca que de Shakespeare, i inspirada en la música i coreografies de West Side Story.

Los Tarantos és una pel·lícula musical que situa l'argument en l'imaginari del món dels gitanos i utilitza la força dramàtica del flamenc com a fil narratiu. És, com diuen als entesos del flamenc i la seva llarga història en "la primera i més genuïna plasmació dels gitanos al cinema espanyol".

També diuen d'aquesta lectura de la pel·lícula: la música i la dansa dels gitanos. "Los Tarantos" és una classe magistral del millor flamenc que es feia a Catalunya. Pels neòfits com ara jo, cal recordar que "taranto" i "zorongo", el nom de les famílies protagonistes, són dos pals del flamenc. I el drama es desenvolupa a ritme d'aquests i d'altres pals com "la soleà", "la rumba", "el tango" "la buleria", "el garrotin" "el fandango o "el tiento". Per aquests "monstres" com Carmen Amaya i Antonio Gades tenim també a primeres figures com Sara Lezana, El Estampío, El Chocolate o la Singla ; i fins i tot secundaris de luxe com Peret.

Amb el pas del temps he llegit molts articles que destaquen que a Los Tarantos s'hi veuen reflectides les ferides encara no cicatritzades de les dues Espanyes; la realitat del poble gitano més enllà dels tòpics, així com la marginació i misèria de gran part de la societat franquista.

El que no admet dubtes és que "Los Tarantos" tenen un valor afegit documental pel fet d'immortalitzar una Barcelona desapareguda que forma part de la memòria col·lectiva. El record del Somorrostro i d'altres barris de barraques és sens dubte el més evident d'aquest llegat. De fet El Somorrostro va desaparèixer poc després a correcuita, per donar bona imatge davant la visita de Franco a Barcelona per commemorar els "25 años de paz". Però hi ha més: fins i tot el calendari del rodatge es va modificar per aprofitar l'excepcionalitat de la nevada històrica que va caure sobre Barcelona aquell 1962.

Això és un els articles que tenia guardats perquè d'alguna manera explica la història del barraquisme a Barcelona. El seu autor es Josep Maria Huertas.

El comisario de la exposición “Barracas. La ciudadinformal” denuncia las infraviviendas que existen en la actualidad

El Campo de la Bota, el Somorrostro, la Perona, Can Valero, Pekin, La Bomba, Can Tunis….son los nombres de algunos núcleos de Barcelona en los que se vivió de forma intensa el barraquismo. Este fenómeno ahora se muestra en la exposición “Barracas. La ciudad informal” en el Museu d”Història de Barcelona. La muestra ha sido fruto de cuatro años de trabajo de un grupo de historiadores y antropólogos formado por la asociación Pas a Pas, que ha contado con el apoyo de Inventario de Patrimonio Etnológico de Catalunya. Con esta exposición, tal como afirma unos de sus comisarios, el historiador Maximiliano Díaz, se recoge “una parte de la historia de la ciudad a lo largo del siglo XX que ha quedado eclipsada por la Barcelona de las Olimpiadas y el Fòrum de las Culturas”.

“El barraquismo en Barcelona no se ha acabado”
El historiador Maximiliano Díaz, uno de los comisarios de la exposición ‘Barracas. La ciudad informal’ / Jesús Sancho

-¿Cuándo y cómo surge el fenómeno del barraquismo en Barcelona?
-El fenómeno del barraquismo está muy vinculado al crecimiento y el decrecimiento de las ciudades. No es algo que situamos en el siglo XX sino que con anterioridad ya existieron barracas en Barcelona. En la exposición básicamente nos ocupamos del siglo XX porque el fenómeno toma una envergadura considerable en el mapa de la ciudad.

-¿En qué áreas se detectan las primeras barracas?
-Los primeros núcleos de barracas que se tienen referencia se ubican en el actual reciento del Fòrum. En esta zona surgió el barrio de Pekín, un núcleo de barracas que estaba formado por pescadores posiblemente de origen filipino y de ahí su nombre. A partir de entonces empieza a surgir una serie de pequeños enclaves a lo largo del litoral barcelonés. Después otro punto importante es Montjuïc que estaba habitado por las personas que trabajaban en las canteras y por los que tenían huertos en la misma montaña.

-¿Qué ha aportado el barraquismo a la ciudad?
-Era otra de forma de hacer ciudad y además también será el germen de lo que serán los primeros movimientos asociativos tal como sucedió en Montjuïc, en el Carmel o en el mismo Campo de la Bota. Pero los movimientos asociativos no hay que vincularlos sólo y exclusivamente a las barracas.