El teu Betis

 Ermita de Santa Eulàlia de Provençana,  és documentada l’any 908

 

       EL TEU BETIS

Quantes vegades, pare, em vas explicar com vas haver d'agafar aquella maleta de cartó del teu pare, fer un farcell amb quatre coses que la teva mare et va preparar amb afecte i vas deixar enrere el teu carrer que et va veure néixer en aquesta Cazalla que portes en l'ànima per vindre a aquesta terra estranya per a tu.

Pare, quantes vegades vaig sentir de la teva boca andalusa el que vas plorar, fet tot un home, a cada travessa de la via del tren que t'allunyava del teu poble.

 A la maleta hi anaven dues mudes, el vestit dels diumenges i una esperança de futur que et negaven els camps malmesos d'aquesta terra que no et va poder donar el pa, però que sempre la vas portar molt dins. 

Pare, aquí vas conèixer a la mama, la Montserrat, la teva Montse. I la vas conèixer un diumenge que anaves boig per buscar l'autobús que et portés a Sarrià, perquè venia el teu Betis a jugar contra l'Espanyol. Et vas quedar embovat només mirar-la, filla de pagesos, tenia uns ulls blau cel que et van encegar. Tu, parc de paraules, només vas aconseguir balbucejar: "Te espero el sábado en la iglesia de Santa Eulàlia", i vas sortir corrents a batzegades.

I la mama et va esperar al dissabte següent, estava preciosa, radiant, divertida amb la proposició atropellada d'aquest bon mosso sevillà. Anava amb les carabines de torn, però només tenia ulls per a tu, pare.

El teu Betis va perdre 3-0 aquest partit, però sempre era una festa quan venia a Catalunya. Aquest verd que amb el blanc eren el teu sant i senya fins i tot quan anaves a treballar a la SEAT de la Zona Franca i després a Martorell, que et van consumir els anys. Quants bètics saludaves en passar. Juanito, aquest noi —Quina gràcia!— que mai no sabia per on es començava per ser català, no millor català, català i prou. El bromista del Pepón, en Pere, el de Gavà. Tenia casta de culer, li deies casta, sí, i no sé per què.

L’Antoni, Toño per als amics, que plorava res més sentir parlar del Betis. 

Quantes vegades m'explicaves, papa, el que et costava estalviar per permetre't el luxe d'anar al futbol, i comprar una entrada barata. I també recordo l'orgullós que a qualsevol li explicaves que va ser un cazallero el que va portar els colors, verd-i- blancs al Betis.

Al cap de poc us vau casar i vau anar a viure a Santa Eulàlia, un barri de l'Hospitalet. Un barri on vaig néixer jo, Montserrat, la teva filla. I aquí vas crear una família, i vas veure com se'n van anar els teus pares allà al lluny, al cel…

Hi havia molt enrenou al pis on vivíeu. Vas entrar i la llevadora et va mirar somrient, al mateix temps que en un català molt tancat et va dir: "Ha estat una nena".

Jo vaig créixer envoltada d'afecte, i vaig voler ser catalana com els d'aquí perquè havia nascut aquí, i m'agradaven com eren, i que tu també ja t'hi senties, però també de tot el que feia olor d'Andalusia, però et senties malament davant de la gent desagraïda que com tu vas vindre d’un lloc on entre la dictadura i el “Señorito” no podíeu viure.

Recordo quan explicaves que et vas apuntar a la biblioteca del carrer Pareto per aprendre català i els primers dies només hi eres tu sol, i molt abans de saber-ne per defensar-te, un dia et vas presentar al bar on feies el cafè amb altres que també havien vingut com tu amb una pancarta que deia “Desagradecidos”. Ningú va entendre res.

A partir de llavors anaves a can Serra i a la Penya a prendre cafè. A Can Serra vas posar com a condició que et parlessin en català.

No em vaig perdre una fira d'abril catalana, i anava amb tu a veure el Betis, i en un d'aquests partits vaig conèixer en Jordi, el teu gendre, un català de Girona que es va colar a l'autobús d'una penya culer de Múrcia per veure el seu Barça gratuïtament. I em va tocar al cor la seva mirada de despistat i les ganes de veure el Barça. A tu no t'agradava aquell noi tan pelut, amb una bufanda feta a mà, de llana, llarga, llarguíssima, negra, i en les puntes dels colors de la

senyera (gairebé il·legal). El Betis va perdre contra el Barça de Venables, per 1-2. I en Jordi es va abraçar tan fort a mi, que tu, papa, gairebé li rebentes el cap.

I després empassar-te el teu mal humor vas ser el padrí del meu casament, i també el padrí del teu net, també Jordi, que només néixer li vas fer el carnet del Betis. I sota el vestit del bateig, en Jordi, el teu net, portava un petit escut del Betis que el mossèn, culer fins a la medul·la li va regalar aquell dia.

Papa, avi, avui estàs assegut en aquesta butaca i no em coneixes, t'explico tot això i no saps que soc la teva filla, perquè aquesta malaltia ha evaporat tots els teus anys, una malaltia que t'ha anat menjant els teus records, la teva memòria. 

Avui juga el teu Betis al seu camp, amb el Barça, ni més ni menys. La teva mirada perduda no recorda totes les batalles que has presenciat, quantes vegades has visitat els camps on el teu Betis defensava els teus colors. Avui aquests partits són memòria buida, trist destí, papa, el teu net se'n va a la penya, li hauria agradat anar a Heliòpolis, ara Benito Villamarín, crec...com la primera vegada que va anar amb tu, quan es va gastar tots els diners que li van donar per la comunió, que orgullós n'era d'això.

Per uns segons va recordar «Aquest és dels meus» …

I va tornar a perdre's de nou en el seu món buit, i el net, amb llàgrimes als ulls, va baixar les escales de dos en dos, i va anar a la penya buscant un miracle per dedicar-li a l'avi.

I el miracle es va produir.