La sargantana

La boira ja no hi és, i el bosc està preciós M'agrada anar allà per a llegir o recordar. Llàstima que avui dissabte puja la gent de la ciutat a recollir bolets, pobra gent, ells no saben que els dijous ja gairebé no en queda cap. Els del poble els agafen tots. 

Clar que sempre queda el recurs de la venda ambulant en les carreteres. Que quedi clar que jo també pujava des de Barcelona a buscar-los, amb la diferència que jo em quedava directament a la carretera. Per a aquests dies d'avalot, tinc un preciós raconet que és un recés de pau. Un cementiri.

Estic assegut en un banc sota un enorme xiprer. Contemplo una sargantana. Sempre que en veig una, recordo la meva infantesa, i em bé al cap la sensació de sentir com el seu cos s'aixafa sota el pes de la meva mà. Encara m'assec culpable. Tenia set…o vuit anys, i tenia l'obsessió per tenir una bestiola a qui torturar i a un gos a qui cuidar

Una sargantana era l'opció més barata i no havia de passar pel consentiment de la meva mare. Si hagués tingut una tolla hauria preferit una granota.
Que també era gratis¡. Recordo que almenys hi havia prop de deu nens acorralant a la sargantana.
—Tu també estaves Jesús - Alguns es van quedar joguinejant amb la cua que ja li havíem arrencat i que es movia amb insistència Al final van quedar un parell de nens i jo, perquè la resta s'avorria.
Tu també te'n vas anar Jesús.

Ara que ho penso bé, tu sempre eres el més bo de tots, jo era el més petit, i com sempre el que més defensava a les nenes quan els estiraran de les trenes. La qual cosa de vegades em comportava problemes de ser o no ser "matxot" Els més grans van acorralar a la sargantana que no va tenir més opció que colar-se per una esquerda de la paret per apuntar just en els meus nassos. Va ser el meu moment.

 La il·lusió per caçar-la, per fer-la meva, per demostrar als altres que no era el nen que solament era bo per a defensar la porteria de futbol i les trenes de les nenes sinó també perquè la meva mà enxampés i aixafés aquella sargantana

 Quines ganes tenia de veure la cara dels meus amics i el "Quin fàstic¡" "Ets un assassí¡"

Volia que aquestes paraules sonessin com un cor, tots a la vegada, I que fessin que el meu estómac es retorcés i acabés vomitant en un racó
Jo segueixo assegut en un banc sota un gran xiprer del cementiri. Segueixo amb la mirada la sargantana. Ella és ara la viva entre els qui ja no ho estan, possiblement algun d'aquells que la van perseguir, entre els quals la van acorralar.

Com el nen aquell que defensava les trenes i la porteria de futbol, entre qui li van arrencar la cua i la van sotmetre a tota classe de tortures.
S'introdueix per una ranura d'una de les làpides. Que llesta ets sargantana.

 —Ens veiem demà, entesos?
I sense rancors, camarada.

 Mientras lees https://www.youtube.com/watch?v=enDmlfIkWe8