L'home proposa i l’Administració disposa
Mentre escric escolto a Joan Manel Serrat. "Sota un cirerer florit"
El Cándido va
morir ni més ni menys com havia viscut. Els que el coneixien així ho deien, la
seva vida era anar de pressa i corrents sempre, amunt i avall, i tothom ho
acceptava, inclús la seva dona, que ho va trobar bé d'ençà que eren promesos.
Ara estava aquí,
ara estava allà, sempre de pressa. Segons a qui li feia gràcia, segons a qui
molt poca o gents. M'explicaré millor. La feina que feia en Cándido estava
relacionada amb el món dels cotxes, o millor dit, amb les matrícules dels
cotxes.
Va haver-hi uns
anys que les matrícules dels cotxes anaven per la lletra de la
província. Albacete, AB 4080 M. Almeria, Al 3020 A. Barcelona, B 1010 ZZ.
Asturias, O 4545 AA. I així successivament.
Ens diuen als
catalans que som estranys perquè entra altres coses ens fem competència entre
nosaltres mateixos, o que ens barallem, diuen…
Que si Terrassa
amb Sabadell, que si Reus amb Tarragona. Ximpleries!
A Asturias hi ha
20 quilòmetres entre Oviedo i Xixón (Gijón en castellà), i la gent de Gijón no
volien ni sentir parlar de portar en el seu cotxe la O d'Oviedo, i venien fins
a Girona a matricular el seu cotxe. Tenint en compte que el desplaçament els hi
resultava lluny i car, per això ja tenien els serveis d’en Cándido. Només calia
tindre un domicili a Girona per empadronar-se i prou. I ell en sabia molt,
d’això!
Una altra feina
que tenia era donar voltes per una província o una altra i oferir un cotxe a
bon preu a condició que la matricula no fos d'allà. Així de senzill. Si es
trobava a Huelva, vendre-li un bon cotxe de Huesca (Osca). Un de Lérida
(Lleida) per León (Lleó). Si no podia ser tan aproximat, ho feia a millor preu.
Després d'haver
fet la venda jo diria que el Cándido era el senyor que havia comprat el cotxe o
la camioneta, sobretot el dia que la policia el parava i se n'enduia el cotxe
de "Huelva" perquè estava buscat a "Huesca".
I així va ser
sempre, fins que un dia a les set de la tarda arribà a casa i digué a la seva
dona que si el sopar estava fet, soparia i aniria a dormir. No estic gaire fi —va dir—.
No sopem fins a
quarts d'onze, ja ho saps, vés-te'n al llit i ja et despertaré —va dir-li la dona—.
A les deu el volia
despertar però no podia. Pobra dona, en Cándido no es movia, i va pensar a telefonar
al metge d'urgències perquè vingués de seguida. En realitat el que haguera
hagut de fer era telefonar a la Funerària i sense gens de pressa.
Perquè corre la mort
si ja té la feia feta?
A l'església
quatre llàgrimes, encaixades de mans, abraçades i en Cándido que se'n va cap a
la incineradora, i la dona cap a casa amb el gerro de les cendres. Ella va
recordar un dia que ell li va dir: El dia que mori vull
que m'incinerin, i si trobes un altre home, me'l presentes, vull saber si és
millor que jo. Aquesta frase deia que era d'ell, però no era veritat.
Un amic de la
família li va oferir un lloc per enterrar l'urna. Era en un terreny que tenia
als afores d'un poble. El terreny era una casa gran amb un hort, i on acabaven
les patates hi havia una gran figuera, d'aquelles que a les figues en diuen
Coll de Dama. Ella ja coneixia aquell lloc de quan era jove i es feien petons
amb un noi del poble, cada vegada que es trobaven. Que es trobaven, que es
trobaven …
Va enterrar el
gerro al peu de la figuera, i sense perdre el temps va anar al poble per
comprar el poemari de l'Amor i la Mort. També va comprar un gerro per posar
unes flors, i una cadira petita per asseure al peu de la figuera. Va començar
per "Coplas de Don Jorge Manrique por la Muerte de su padre" i cada
vegada que hi anava li llegia un poema, Fins i tot el fragment
final de "Retrato", de Machado , escrit a sobre de la seva tomba
a Cotlliure.
I
també el de Mario Benedetti: "No te rindas", i
així una vegada i una altra. I a la caseta de les eines hi guardava
el poemari i la cadira, el gerro amb
flors no.
Però, ai, Senyor!
Diuen els castellans que "El hombre propone y Dios dispone", i un mal
dia va rebre una carta de l'Administració dient-li que a partir d'on s'acabaven
les patates s'havia de construir una autopista ampla, molt ampla, i des d'un
poble fins a un altre.
No li va donar
temps a llegir cinc poemes que ja tenia les excavadores al peu de la figuera.
Quan la dona va reaccionar només va poder endur-se'n el gerro amb les flors que
li posava pel seu Cándido
Al cap de no gaire
ella ja va veure les autoritats, la cinta, les tisores i la banda de música.
L'autopista plena de cotxes amunt i avall. De fet aquella obra era una mica
semblant a la vida del Cándido. Una mica d'estafa, perquè l'autopista era quasi
era tan llarga com ampla.
La dona va
demanar-li al familiar que li deixés passar uns dies a casa seva per pair el
mal tràngol que havia passat.
I una nit
d'insomni li va semblar que les arrels de la figuera sortien poderoses de sota
terra i trencaven l'asfalt de l'autopista per la banda ampla, mentre unes veus
anaven repetint:
Sé que hi ets,
M'acarona un
silenci infinit
i amb els ulls enllagrimats
Et recordo cada dia
des de l'alba fins
la nit
Poema d’Anna Xicola
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada