Septicèmia

Estic fent el sudoku matinal amb un amic. Ja sabeu, ens trobem una estona per fer un parell de comentaris, res, quatre coses del Barça i unes altres quatre de política, i res més, bé, sí, els molts encreuats que ell els fa en un parell de minuts.

Arriba un conegut i pregunta.
—Com et trobes?
—Bé, i la teva senyora?
—Ara li han trobat una cosa els peus, és com si sé li dormissin, un formigueig sembla...
Ho ha dit el metge, segurament és degut a algun efecte secundari d'alguna cosa que pren. És un problema dels nervis en quant arriben als peus.
—Si, ja sé que vols dir, es fa malbé la funda de cada un dels nervis, oi?,  se'n diu mielina, o alguna cosa semblant
—Sí, tens raó.

No he volgut seguir dient res, potser no és el que penso, i no vull equivocar-me, a més jo no soc metge. Només ho soc per mi mateix, i més aviat poc.

Fa uns dies  estant ingressat pel que jo creia que només era la febre que no desapareixia, pensava entre hores de dormir, i més hores de dormir que quan no pots, no pots. Que no és que no vulguis, sinó que senzillament no pots gestionar la immensa onada que et ve a sobre. Penses en aquesta onada i en les que han vingut, i en el que vas ser i el que ets, i sobretot, el que no vas ser mai, per més que ho vas intentar. Tampoc vas saber el perquè d'aquest "sense saber ben bé per què".

Ve l'onada i vas avall, i t'arrossega com el que és, com una allau, i t'adones que et deixes en algun lloc tota la llum i els colors, i les virtuts, i te'n vas sense voler per una espècia de tobogan que és negre, o un gris estúpid, i te'n vas i crides fort, molt fort, i insultes i culpes tothom i t'hi enfades i no vols tindre més malsons, només vols un tros de terra ferma que pari tota aquesta onada, aquesta caiguda cap a cap lloc, però avall.

Unes veus et fan preguntes i no ets capaç de contestar-ne cap. Cap ni una per senzilles que siguin i només tens por d'escoltar les veus que també et diuen que tranquil, que no passa res, hi   fan una altra pregunta, i tampoc la respons.

 Vols quedar-te adormir una altra vegada, perquè despert tens por d'estampar-te contra el no-res i trencar-te el cap, i fer trossets l'ànima no, perquè ja no te'n queda ni una mica.

Quan vas avall, molt avall i fas voltes i més voltes sobre tu mateix i tot és de mil colors i cap color, i mareja i no pots entendre on és aquest forat i com t'hi vas arribar a posar. Veus un tub que cau del sostre i es fica al teu braç, i penses que tant de bo fos una corda. Si, això és el que vols, una corda que  algú l'estiri  ben fort cap amunt. I que algú encengui el llum, que posi uns coixins sota meu perquè pari el cop de tot plegat.

Però no hi ha corda, no hi ha coixins, no hi ha res més que l'onada, el tobogan, el color negre o gris estúpid.
—Si us plau, tinc molta angoixa, podria…
—Ho consultaré ara mateix.
Quan vas avall, molt avall i fas voltes i més voltes sobre tu mateix, t'adones que un dia et cansaràs de fer baixada. Un dia.