Insomni

 Insomni

  No sé si no dormo de gana, de nervis, de ràbia, d'esgotament o de tot alhora. La qüestió és que, ara quan només falten deu minuts per les sis, i a punt d'escoltar   la Terribes, i amb el llum apagat, em sento com si la vida hagués agafat forma de forat negre amb un huracà a dins, que tot s'ho emporta, s'ho menja, ho destrossa. I tota l'habitació em dona voltes, com si hagués begut molt, i només he begut una mica d'aigua fa just una hora, i tinc la sensació que l'estómac se m'obrirà en algun moment i se'm menjarà.

Suposo que només vull que surti el sol, que la vida torni a agafar la roda de sempre i evitar tot aquest caos tan emprenyador, i poder tornar a somriure i a dir que la vida és bonica.

No sé per què penso que les infermeres i metges d'urgències  d'un hospital sempre els trobes   diferents d'altres metges i infermeres d'altres llocs. Molta gent s'emprenya, alguns criden amb mala educació. Jo en canvi penso que estar com ells estan  sempre en contacte permanent amb la mort de molts d’ells, ha de ser molt fotut. 

De la vida a vegades hi ha coses que molesten, vaig dir l'altre dia. Molesta estar perdut alguns dies i no poder ni dormir tranquil perquè tens una mosca, la mosca emprenyadora que ho sap tot, i  ho va  repetint tota l'estona. Molesta que sigui fosc i no poder tornar a encendre el llum interior. I molesta veure que abans tot això era una ximpleria com una casa.

I ara no sé si tot això és perquè un home estúpid ha telefonat a "La nit dels ignorants" per preguntar "Que passaria si un home és menges a si mateix". Una estupidesa que després ha reconegut que ja coneixia la resposta. O aquesta altra, que tinc  la sensació que acabarà cobrant: "Quan inhabiliten un polític, segueix cobrant el sou? I si està jubilat, continua cobrant la pensió?"

A les tres m'haguera adormit, però algú ha decidit que el programa l'acabés en Xavier Cugat amb aquesta música: Tea for two cha cha cha.

Encara són les quatre, i necessito tornar a tindre vint anys. O a l'energia de llavors. Suposo que també les trobo a faltar a elles, les noies dels anys 60 que coneixia de fer el trajecte d'autobús nocturn, elles des de la Facultat de Medicina, i jo d'Escola Industrial. Sobretot la Menxu. Quina dèria per la Menxu, déu meu! Era la filla d'un bon home que feia poc havia sortit de la Model. Era anarquista, sí, anarquista com ella.

En fi, que nits d'insomni en  té tothom. Però estic cansat de nervis, de nervis com tothom, oi?, De la vida hi ha coses que molesten a vegades una mica, o massa, depèn de com.

Bon dia, desperta Catalunya! Són les sis. Som el Matí de Catalunya Ràdio. Des d'ara fins a la una som amb vosaltres perquè, passi el que passi, volem que avui sigui un bon dia.

Ui, bon dia Mònica, t'estava esperant!