LA MISÈRIA
Que diferents som, sent com som hostes d'un mateix planeta. Quina solidesa la de
la nostra espècie que es prolonga fins a semblar inesgotable, reincidint en els
mateixos errors i justificant-los.
Naixement i mort ens converteixen en
germans, els clans familiars ens arrelen en l'amor, multiplicant les genètiques
fent-les interminables.
Les distàncies entre els uns i els
altres ens converteixen en desconeguts, allí on el frec no arriba la indiferència
és palpable; res volem saber del que ocorre més enllà dels nostres confins, si
potser, estar informats, per a poder comparar entre mons de primeres, segones i
terceres categories, on classes pobres, mitjanes i altes conviuen de manera
incivilitzada ment.
Estant tan ocupats com estem a fer els
nostres deures, aplicant la disciplina que dicta la societat, no ens queda
temps per a suggerir un model millor d'asfíxia, una manera més justa de fer que
els pulmons no se sentin obligats a respirar l'oxigeno que els robem a uns
altres.
Els nostres problemes conviuen
paral·lelament amb els problemes aliens, sent tots provinents d'un mateix
origen. La lluita per la supervivència.
Tenim tant de tot i continua
semblant-nos que alguna cosa ens falta; es va buidar que es crea quan la
ressaca de l'avorriment pel qual tenim converteix l'excepcional en monòton,
l'imprescindible en inútil, en alguna cosa que en el seu moment ens va esgotar
el cos i va obligar al fetge a treballs forçats per a obtenir-lo.
Tenim el monopoli de les crisis. Les
nostres ens concerneixen personalment i sempre ho són més que les dels altres,
que en comptes de crisis ho diem misèria.
La misèria és un estat humà que degrada a l'ésser fins al suburbi de la decadència immoral, amb el consentiment digne de la resta d'humans que accepten en uns altres aquest estat, excusant que és una revenja entre espècies per a permetre l'equilibri d'unes, mitjançant la despulla d'unes altres.
Ja vam tenir les nostres guerres, ja
superem les nostres misèries.
Els temps ens donen la raó...
D'alguna cosa va servir tant de cadàver anònim en les cunetes, una cosa bona
van deixar els excessos de patriotisme, els ideals sense idees pròpies, els
dictats a l'escola que ens van obligar a la renúncia personal dels nostres
principis per a adaptar-nos a les finalitats d'un dictador. El temps ho cura
tot, restableix l'ordre per dins i per fora. Tot és abundància i prosperitat.
Però la decadència, per designi, és un
estat que segueix a l'abundància, un cercle en espiral que mai troba els seus
dos caps per a tancar-se completament.
I a aquest reajustament econòmic i moral
el diem crisi.
De les grans crisis neixen les
dictadures. Cal restituir la moral i l'ànim perduts. Les masses s'unifiquen,
s'esvaloten, mostren les seves arpes a través dels guants de camuflatge. De res
serveixen les consciències, això són recursos humans que s'esgoten quan ens
concerneix personalment el drama.
Les majories absolutes decideixen que
per quantitat guanyen, i en aquest guany va implícita la pèrdua de llibertat de
les minories...i també la de les majories, que després de sadollar-se en el
banquet de l'optimisme pateixen acidesa d'estómac.
Les misèries tenen les seves guerres
controlades, no aspiren a guanyar-la. Accepten la seva destinació com una
condemna existencial, la seva intel·ligència no emet estímuls de regeneració,
és una acceptació hereditària, un acoblar-se sense remei, una resignació
involuntària que acaba sent un problema social, per als sadollats i per als
insaciables.
Les misèries són necessàries perquè uns
altres puguin acceptar les seves crisis, mirant sempre al que recull les sobres
d'aquesta crisi i res objecta. Les nostres crisis són un reajustament en els
excessos, una possible obertura de consciència, una visió sense diòptries, tal
vegada un desencantament de les nostres vides, tan carregades de vicis i
atuells inútils, que només serveixen per a apaivagar el descontentament.
Res es pot fer, diem... És cert. La
nostra guerra particular consisteix precisament a adaptar-nos a nosaltres
mateixos sense la coacció dels elements que ens transformen, aquests capritxos
que fomenten el consum i per tant generen ocupació, una ocupació al qual optem
per a poder ser alhora productors i consumidors, així passem la vida, gastant
les nostres energies a produir per a consumir.
Per aquesta raó no ens queda temps per a
distingir entre misèries i crisis, convertint-nos altres en activistes que
fomenten el descontentament d'aquells que salten les nostres tanques, que
envaeixen els nostres drets, que ens avergonyeixen amb les seves pretensions de
voler ser com nosaltres, que vénen a llevar-nos el treball, l'excés de pa, la
sobrecàrrega moral que emmagatzemem en les nostres institucions i que ens
reclamen drets humans.
Cal no amargar-se l'existència mentre puguem amargar la d'altres. I així, entre el convenciment de què irremeiable i la convicció del que impossible arrosseguem la nostra crisi amb la pretensió que altres, en millors condicions que les nostres, siguin conscients d'elles i ens ajudin a resoldre-les.
Merda planetària que adoba una terra destinada a la massificació descontrolada i famolenca. Humans que cada vegada, més deshumanitzats, parlen de cultura i prosperitat, civisme i avenços tècnics.
I tot això, sota un mateix sol, aquest déu Rah que bronzeja la pell dels afortunats i socarrima la dels desheretats.
En fi, que el meu remordiment no els amargui un minut d'existència.
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Etiquetes de comentaris:
LA MISÈRIA








Comentaris
Publica un comentari a l'entrada