LA MISÈRIA

  

Que diferents som, sent com som hostes d'un mateix planeta. Quina  solidesa la de la nostra espècie que es prolonga fins a semblar inesgotable, reincidint en els mateixos errors i justificant-los.

Naixement i mort ens converteixen en germans, els clans familiars ens arrelen en l'amor, multiplicant les genètiques fent-les interminables.

Les distàncies entre els uns i els altres ens converteixen en desconeguts, allí on el frec no arriba la indiferència és palpable; res volem saber del que ocorre més enllà dels nostres confins, si potser, estar informats, per a poder comparar entre mons de primeres, segones i terceres categories, on classes pobres, mitjanes i altes conviuen de manera incivilitzada ment.

Estant tan ocupats com estem a fer els nostres deures, aplicant la disciplina que dicta la societat, no ens queda temps per a suggerir un model millor d'asfíxia, una manera més justa de fer que els pulmons no se sentin obligats a respirar l'oxigeno que els robem a uns altres.

Els nostres problemes conviuen paral·lelament amb els problemes aliens, sent tots provinents d'un mateix origen. La lluita per la supervivència.

Viure no és tan difícil, tot depèn dels ajustos i mesures que li exigim a la nostra existència.

Tenim tant de tot i continua semblant-nos que alguna cosa ens falta; es  va buidar que es crea quan la ressaca de l'avorriment pel qual tenim converteix l'excepcional en monòton, l'imprescindible en inútil, en alguna cosa que en el seu moment ens va esgotar el cos i va obligar al fetge a treballs forçats per a obtenir-lo.

Tenim el monopoli de les crisis. Les nostres ens concerneixen personalment i sempre ho són més que les dels altres, que en comptes de crisis ho diem misèria.

La misèria és un estat humà que degrada a l'ésser fins al suburbi de la decadència immoral, amb el consentiment digne de la resta d'humans que accepten en uns altres aquest estat, excusant que és una revenja entre espècies per a permetre l'equilibri d'unes, mitjançant la despulla d'unes altres.

Ja vam tenir les nostres guerres, ja superem les nostres misèries.

 Els temps ens donen la raó... D'alguna cosa va servir tant de cadàver anònim en les cunetes, una cosa bona van deixar els excessos de patriotisme, els ideals sense idees pròpies, els dictats a l'escola que ens van obligar a la renúncia personal dels nostres principis per a adaptar-nos a les finalitats d'un dictador. El temps ho cura tot, restableix l'ordre per dins i per fora. Tot és abundància i prosperitat.

Però la decadència, per designi, és un estat que segueix a l'abundància, un cercle en espiral que mai troba els seus dos caps per a tancar-se completament.

I a aquest reajustament econòmic i moral el diem crisi.

De les grans crisis neixen les dictadures. Cal restituir la moral i l'ànim perduts. Les masses s'unifiquen, s'esvaloten, mostren les seves arpes a través dels guants de camuflatge. De res serveixen les consciències, això són recursos humans que s'esgoten quan ens concerneix personalment el drama.

Les majories absolutes decideixen que per quantitat guanyen, i en aquest guany va implícita la pèrdua de llibertat de les minories...i també la de les majories, que després de sadollar-se en el banquet de l'optimisme pateixen acidesa d'estómac.

Les misèries tenen les seves guerres controlades, no aspiren a guanyar-la. Accepten la seva destinació com una condemna existencial, la seva intel·ligència no emet estímuls de regeneració, és una acceptació hereditària, un acoblar-se sense remei, una resignació involuntària que acaba sent un problema social, per als sadollats i per als insaciables.

Les misèries són necessàries perquè uns altres puguin acceptar les seves crisis, mirant sempre al que recull les sobres d'aquesta crisi i res objecta. Les nostres crisis són un reajustament en els excessos, una possible obertura de consciència, una visió sense diòptries, tal vegada un desencantament de les nostres vides, tan carregades de vicis i atuells inútils, que només serveixen per a apaivagar el descontentament.

Res es pot fer, diem... És cert. La nostra guerra particular consisteix precisament a adaptar-nos a nosaltres mateixos sense la coacció dels elements que ens transformen, aquests capritxos que fomenten el consum i per tant generen ocupació, una ocupació al qual optem per a poder ser alhora productors i consumidors, així passem la vida, gastant les nostres energies a produir per a consumir.

Per aquesta raó no ens queda temps per a distingir entre misèries i crisis, convertint-nos altres en activistes que fomenten el descontentament d'aquells que salten les nostres tanques, que envaeixen els nostres drets, que ens avergonyeixen amb les seves pretensions de voler ser com nosaltres, que vénen a llevar-nos el treball, l'excés de pa, la sobrecàrrega moral que emmagatzemem en les nostres institucions i que ens reclamen drets humans.

Perquè amargar-nos la vida amb problemes aliens que només ens pertoquen quan embruten els nostres lavabos i remouen les nostres escombraries. Perquè desaprofitar el nostre intel·lecte en assumptes tan llunyans que només bombardegen els nostres mitjans quan els excrements socials desborden esquitxant les nostres sobretaules. Quina necessitat hi ha de preocupar-se per la qual cosa no té remei ni depèn de nosaltres trobar la solució.


Cal no amargar-se l'existència mentre puguem amargar la d'altres. I així, entre el convenciment de què irremeiable i la convicció del que impossible arrosseguem la nostra crisi amb la pretensió que altres, en millors condicions que les nostres, siguin conscients d'elles i ens ajudin a resoldre-les.

Merda planetària que adoba una terra destinada a la massificació descontrolada i famolenca. Humans que cada vegada, més deshumanitzats, parlen de cultura i prosperitat, civisme i avenços tècnics.
I tot això, sota un mateix sol, aquest déu  Rah que bronzeja la pell dels afortunats i socarrima la dels desheretats.

En fi, que el meu remordiment no els amargui un minut d'existència.