el meu col·legi

     

Ens esperàvem tots els dilluns i dimecres o dijous, segons com els hi queia la feina als camions que anaven i venien dels pobles, fent de recades, o traginaries. Aquí Catalunya encara es conserva la tradició dels Traginers antics. 

Ho fèiem perquè en aquell xamfrà hi havia una antiga gasolinera en un local també antic. (amb el pas del temps, més m'adono del perill que suposava tot allò).

  No he dit encara de què parlàvem allà: ho feien per mi, perquè en els meus amics de classe els hi agradaven les coses que parlava d'electricitat. No tenia massa importància, només era el sistema que tenien per omplir els dipòsits dels cotxes i camions, i motos, clar. (el que recordo d'allà era un dispensador de benzina, i un cartell que deia que tenien un mesurador per si no et fiaves d'aquell aparell) Una vegada explicat (poc hi havia per dir, fora d'això i unes quantes més del perill que suposava les coses elèctriques allà dins).

En tombar el carrer a l'esquerra hi havia una antiga licorera,  Taulat, 91 (encara hi és) que tenien un lloro que parlava, era ("El lloro del 36" deia moltes paraules, no creguis...) els conductors de tramvies a vegades feien més cas del lloro que de la persona que donava l’ordre de sortir.  Deien del lloro que un home que havia tornat de "fer les Amèriques" els hi va regalar.

Allà mateix arribava dues línies de tramvies. Un desastre increïble. Vorera estreta. Un final de línia, del 36 i 52 (els seus números) tot era súper perillós perquè tot era pura ferralla,  hi havia un parell de trossos de via que li faltaven, i mai ho arreglaven, i feia Troc-troc sempre, i la nostra escola allà mateix., unes portes més enllà de la licorera el nostre col·legi, Taulat, 93. Veurà un balcó amb un pal de bandera però sense bandera. Doncs almenys dues vegades el tramvia es va decantar, i va caure tapant la porta del col·legi.

Com totes les escoles d'aquells temps ja saps que vosaltres teníeu unes classes separades dels nens. Doncs nosaltres això i més. Només hi havia una porta, i una escala, Al final d’escala un passadís, les classes de les nenes a l'esquerra i els nens a la dreta. En el carrer per evitar el perill que hi havia, les nenes no nosaltres, les feien esperar en un local molt gran que era compartit per un senyor que el tenia per guardar cigrons, mongetes, llenties... Un graner es diu, oi?

Pujaven nosaltres, i al cap d'uns minuts elles. No ens veien mai, mai!! Per descomptat a l'hora del pati tampoc.
Un matí que el nostre professor no hi era. -Era un gran mestre-. A vegades es passava més d'una setmana sense vindre i la gent deia que no venia perquè estava detingut, "Por rojo, deian" El que el substituïa era al contrari. Un home que l'havien portat de fora i suposo que estava amargat per tot. Pel lloc on vivia i donava classes, per la gent del barri, per no voler saber res de Catalunya...
Per res s'enfadava, castigava, pegava... Bé, tu ja saps com era allò, oi?

 Aquell matí la porta es va obrir de cop, va entrar la mestra de les nenes (no havia entrat mai, que jo recordi) vermella com un tomàquet, emprenyada, i insultant a la nena que li venia darrere. Una nena que estava més vermella que la seva mestra. Plorava molt i molt. Portava trenes, mal posades, una per davant, una per darrere, i al cap una espècie de diadema ampla i dues orelles de burro enganxades a la diadema. Patètic, Esperança! La seva mestra no podia treure-li més dignitat. Si la noia ja no era res quan estava a la porta, menys ho va ser quan li van dir (el meu professor també) que es donés voltes per les tres files (passadissos) que hi havia a la classe entre les taules (els famosos pupitres)

 La nena comença a caminar. Molts nens cridaven o reien, molts no, i els que no rèiem el mestre ens apuntava en un paper. Quan va arribar a la meva taula jo m'aixeco,  li trec la diadema i me la poso jo i ens posem a caminar junts. Els crits sí que llavors  van ser de tothom. L'acte de solidaritat no va durar massa. Els crits dels mestres ara van ser  més forts que els dels nens. "Usted, Estruel, dejase de hacer el maricón y pongase al lado de la puerta. Y usted, señorita, cuando termine vayase a su clase, y todos ustedes los que he apuntado quedan castigados sin patio"

La nena sent va anar plorant tal com havia vingut. La mestra també.  La nena ni em va mirar ni va dir res. Només se'n va anar.
Al cap d'uns minuts el mestre i jo sortim i em porta a un lloc on feien el carburo per quan el llum el treien per als minuts o hores de restriccions. Eren llums de carburo
Aquell "cuarto del carburo"  -així li deien-,  hi havia un safareig i molt de carburo per terra. Una petita finestra que quasi no entrava aire i a la porta uns foradets.  I res més.

 Passava l'estona i no venia a buscar-me. El càstig era important! Mira si va ser important que em va deixar allà tot sol i van marxar a dinar, i fins a les tres de la tarda no va arribar ell…  amb la meva mare, clar!! Em va treure, clar i viu de miracle!, li havia dit a la meva mare que jo m'havia tancat sol i ell no ho sabia.
Ya le daré yo a este! -va dir la mare- Mentida!, ella em coneixia millor que ningú, almenys pel motiu que li vaig explicar, que és el que va passar.

Al cap d'un mes (un dissabte a la tarda) jugàvem a pilota al  carrer, i es pressenten unes noies que preguntaven per mi. El joc es va parar. El joc es parava cada dos per tres, com a tot arreu. Ara un cotxe, al cap de dos minuts un altre cotxe, una nena o nen amb poliomielitis -n'hi havia bastants en aquells temps-, un borratxo (d'això n'estava ple pels carrers) caminaven sense control, d'un lloc a un altre. (Ara que hi penso això no passa avui dia. Era molt fortes aquelles escenes)... Clar que la guerra no feia molts anys que s'hi havia acabat, uns 7 o 8 anys, només. Una velleta que anava a poc a poc, l'ajudàvem a passar, no si es feia per ajudar-la o per anar més de pressa i jugar de nou.

Una noia, amb el cap baix i quasi sense veu va donar-me les gràcies, i també el seu nom. Una altra noia va dir que no estaven segures que estiguéssim allà jugant, perquè sabien que normalment anàvem a la "Protección de Menores" a jugar amb els nens d'allà, però que a les nenes no, les deixaven entrar. 
Això li tocava dir-ho a ella però no es va atrevir. La veritat és que em va fer un favor, jo tampoc hagués sabut que contestar, d’avergonyit que estava.

Jo era vergonyós de petit. He millorat, no creguis, però no del tot!! Veus, de pensar sí que pensava, ho feia perquè tot i sent petit tenia claríssim el maltracta a les nenes, però ja no parlo d'aquest, que al final no deixa de ser una anècdota més, de totes les que ens passaven a tots i per arreu.

"Protección de Menores" és el mateix edifici que la presó de dones de Wad-Ras, només l'edifici per fora ja fa por. Pobres nens. Jo ho veia, i ho veig molt sinistra amb  la meva intuïció infantil que captaven els meus ulls, i en les converses dels adults. Un centre on l'única pauta era la dura disciplina que imposaven uns "educadors", alguns d'ells religiosos, que transmetien les seves frustracions als menors enllà tancats

Nosaltres anàvem per dues coses. Sobretot per solidaritat amb ells (allò era una presó) no sortien amb anys, i el motiu era haver sigut fills de republicans, ser orfes i no sé si alguna cosa més, però motiu per estar allà cap ni un. L'altre motiu d'anar a jugar allà contra ells era perquè el seu pati semblava un camp de futbol de veritat. Un dia vaig escriure en el blog i alguns que hi havia estat em van contestar com "Anònim".  Jo no em vaig conèixer a cap pel nom. Quins temps aquells, van ser dolents per tots aquells (ja no parlo d'aquells que encara formaven part d'una espècie de resistència a la dictadura). No, no calia tant, només que pensessis com n'era de trist tot ja en tenies prou.