mentre recordàvem coses de petits

 L'altre dia amb un amic estàvem prenent un cafè mentre recordàvem coses de petits. Recordes, Josep, em deia, que per les vacances d'estiu sense mapes ni rutes anàvem a buscar noves i espectaculars aventures al costat del parc de la Ciutadella? 

Érem feliços. Fèiem veure que tot semblava molt lluny, que caminàvem durant hores i, que malgrat el cansament imaginari, la il·lusió encara era intacta? I que de mica en mica, l'onada de calor que ens copejava a la cara, quedava enrere juntament amb el cant d'aquells ocells de quatre ales de color verd? En tornar ens imaginàvem que ens endinsàvem en un lloc fred, d'un color negre amb llamps vermells, on residien animals monstruosos. 

Caminàvem pels bassals que el xàfec de la tarda havien creat, i alhora anàvem cantant les cançons d’aquells temps. Altres companys nostres s'alimentaven de trossos de núvols marrons que cobria tot el nostre barri.  Quina gran diferència amb els nanos d’ara que en els seus jocs no hi posen la imaginació. Allò tot va ser molt bonic, imaginatiu  i estrany.  

— Què tal si marxem? —va suggerir el meu amic—  Aquí estem molt bé, però em sembla que comença a fer-se fosc.