El bot

Es va asseure a sobre d'uns cartons gruixuts que eren damunt d'un banc del carrer. Va encongir les cames. Quan va tancar els ulls li va relliscar per la galta una llàgrima, va desitjar que és congeles abans d'arribar a terra. Plorava. Feia fred. Es va fregar un peu contra l'altre, un mitjó brut i mullat contra un altre mitjó estripat. Ho feia en un intent per revifar les seves extremitats. Ningú li va comentar mai que tindria la sensació que a tot arreu sobrava i que això estaria present en la seva ment sempre, les vint-i-quatre hores del dia. No podria dormir tranquil. Ningú li va explicar que la seva vida seria d'aquesta manera, perquè les formes de vida no es preveuen quan ja t'has desenganyat de gairebé tot.

Va intentar aclucar els ulls com si fos una mena d'evasió, aquesta vegada sense plors, i a poc a poc va trobar aquells instants del seu món interior que més li agradaven. En aquest món interior particular veia el perfil d'altres rius, altres valls i l'ombra de les palmeres. Cada cosa que veia era l'eco d'una bona part de la vida que havia passat, i en la seva ment, i de manera intel·ligent, havia diluït en aigua de mil colors per a convertir-los en un sol color transparent d'aigua cristal·lina, aquells rierols de la seva vida, i recordant, trobava els secrets dels moments feliços, i als quals encara ara, malgrat les coses adverses, dels aiguats i les tempestes, i des de les pors que destruïen part de la seva dignitat com a persona, aspirava a cada instant, que cada nou dia es fes un altre dia.

Quan l'aigua del mar arribava fins a la sorra es tornava quieta, com si la mar comencés allà, o com aquells matins que el sol il·lumina de color daurat l'aigua, i tot és tranquil·litat.
Mentre tots passàvem aquell calvari per arribar fins a algun lloc, entre les ones, pensava en la de vegades que aquell bot havia fet aquell recorregut tan cruel, o semblant. M'ho vaig vendre tot per arribar fins aquí.
Aquest bot necessita una neteja, seria com un acte de pietat, com nosaltres si arribant on el vent vulgui, algú s'apiadi de nosaltres.

Molts de nosaltres tenien les cames fora del bot, dintre no hi cabien
Molts com jo vomitàvem l'aigua salada, era el que teníem a l'estómac. Si tenia el cap gairebé dins de l'aigua, veia moltes petxines i pegellides que s'havien agafat al bot com si fossin part del d'ell de tota la vida.
Ningú es fixava en això. Ningú es fixava en res. Però deixaven una petjada de llàgrimes que relliscaven a l'espatlla del company, sobre un tatuatge mig esborrat d'un nom que ja no recordava ni podia llegir amb claredat.

Va bastant coix provocat per una fusta mal col·locada que es va deixar anar quan quasi s'enfonsa el bot. I aquesta tos al matí, i aquest fred, i aquesta gana.
Va fer un esforç per no tremolar, es va fregar les mans i va treure un sobre que moltes vegades ja havia obert.

"Estimada família, ha passat molt de temps des que vaig sortir de casa. Un dia, no sé en quin lloc vaig escriure això perquè sabéssiu que havia anat a buscar un món millor per a tots nosaltres. Vaig pensar que Europa és molt gran, més que l'abocador que han convertit el nostre país la gent del mateix món que jo hi vaig ara.
No em vaig decidir a dir-ho amb paraules...

Perdoneu-me però"...
La va guardar un altre cop. No tenia ganes de llegir més. Mai tenia ganes de llegir més. Aquesta acció l'havia fet dotzenes de vegades, i sempre ho deixava en el mateix punt.
I va tornar a arrancar petxines del bot, pensant que quan pogués amb una bona capa de pintura quedaria el bot com si fos una barca gran.

 Pensava que era el millor regal pel pescador que el va ajudar. El va despertar, era un home jove que dormia en el seu cotxe, que de tant en tant el canviava de lloc perquè no li robessin. Un dia ja no el va trobar.

Hi ha aigua calenta a les dutxes d'aquell lloc que l'ajuden. Tot s'entela i els somnis d'una vida millor també s'evaporen. Tan sols és en aquell lloc on es troba l'estampa de la pobresa, de la pobresa més absoluta.

"Un dia vaig llegir que excepte pel nom geogràfic, Àfrica no existeix", deia Ryszard Kapuściński. 

Però Àfrica és un continent: 55 països, mil milions de persones, ètnies, veus, cultures...