L'Eva i en Pau

Aquell dia havia sigut realment dur. Feia molta calor i no corria ni una gota d'aire. Quan van trucar a la porta m'acabava de posar un got d'orxata de tetrabrik

— Senyor Vancells?
— Sí, sóc jo.
— Policia. Obri'ns, si us plau.
—Què has fet, Pau?
— Res, què vols que faci?
— Amb el seu permís.
— Què passa alguna cosa? Són les tantes de la nit!
— Sí, els veïns es queixen. Diuen que criden molt... Hi ha baralles, ja sap....
— De cap manera, l'Eva i jo ens estimem molt.
— Bé, no veiem res sospitós. Tornarem en un altre moment.
— Pau, això és molt estrany, oi?
— A què bé això, Pau?
— Tu m'enganyes, Pau?
— Pau, que no em sents?
— Ja dorms, noi?
  — Què vols ara, noia?
— Què si tu m'enganyes?
—  Què, què... què dius?
  — Que si m'enganyes, que si surts amb una altra noia!

— Però què dius ara? !, quines coses de parlar en aquestes hores, i amb la calor que fa!
  — Qualsevol hora és bona, faci o no faci calor, digues, en tens una altra de xicota?
— No cridis, que vindrà la policia.
— Però surts o no surts amb alguna altra noia?

—  Clar que no surto amb cap dona!, però què t'ha agafat ara per fer-me aquesta pregunta?
—  Res, però tenia un dubte, i quan es té un dubte s'ha de resoldre de seguida, no?
—  Un dubte?, què he fet jo perquè dubtis de mi? -Apa, va!, tanca el llum i dorm, que fa calor!
—  No cal fer res, però és sabut per tothom que a les oficines hi ha sempre embolics entre secretàries i caps. I tu ets un cap, oi?
— Sí, sóc un cap, però...
  — Uf!, i tu t'hi passes moltes hores a l'oficina, a més a més també viatges bastant...
— I perquè viatjo fins a Lleida i treballo molt has de dubtar de mi?
— Pau, jo et tinc plena confiança, ja ho saps, però mai se sap...
— Si em tinguessis aquesta plena confiança, no em fotries en cara que viatjo fins a Lleida...
— Mira, noi, si et sap greu que pregunti és que tens alguna cosa per amagar...
— No diguis ximpleries a aquestes hores!, I dorm, si us plau. I no cridis més!

— Eva, em sembla que t'he demostrat sempre que t'estimo, no?
— En Joan també li deia a la Berta que n'estava molt d'ella, i mira... ja fa deu anys que es va embolicar amb la seva secretària.
—  En Joan?, D'on has  tret això?!, no ho sabia pas.
— Ara qui crida ets tu, Pau!
— Crido perquè em poses nerviós.
— No, crides perquè tens una amant.
— Si us plau, prou, prou!
— I calla, no cridis més que encara vindrà la policia.
— Senyor Vancells?
— Sí, sóc jo.
— Policia. Obri'ns, si us plau.
— Què has fet, Pau?