L'àvia

 

                                                                 

Que veus, que penses  quan m'estàs  mirant?: Veus una anciana decrèpita i obtusa, amb els ulls perduts, que pren el  menjar que tu em dones?,  i quasi mai respon a res?.
Quan no tinc gana i alces la veu dient-me: m'agradaria que ho intentessis, per favor… 
Avui et  diré qui soc, mentre passo hores i hores  aquí asseguda, immòbil, mentre m'aixeco seguint el teu  mandat, i menjo, segons el teu  desig.  

Soc una nena de deu anys, amb papa i mama, germans i germanes que es volen els uns als altres. Sense adonar-me ja soc una núvia de 20 anys. Recordo com si fos ara  quan el meu cor va fer un salt, i recordo les promeses que vaig jurar complir. Amb 25 tenia  els meus propis nens que

van requerir de mi per a construir una llar segura i feliç. 
Als cinquanta, de nou, nous nens seien sobre els meus genolls. Però els dies foscos cauen sobre meu amb la mort del meu home. Miro al futur i m'angoixa el temor.

Els joves de la meva família estan tots molt ocupats en els seus assumptes. I penso en els anys d'amor que he conegut. Ara soc una dona vella i la naturalesa és molt cruel… 
El cos es ressent, la gràcia i el vigor se n'ha anat.…  

Ara només hi ha una pedra on abans hi havia un cor. Però sota aquesta vella carcassa una jove adolescent encara encoratja. I ara, de nou, el meu castigat cor reneix. 
Recordo les penes, recordo el plaer del sexe, de nou estimo i visc una altra vegada, i penso que els anys són massa pocs i han passat massa de pressa. I accepto el fet que res no durarà. Per tant, obre tu, i totes,  els vostres ulls, tots vosaltres, i mireu-me. No soc una vella decrèpita, mireu-me de prop, vegeu-me…! Soc una nena!