somnis

Asseguda en una taula d’un bar, sola, contemplativa. Mirava el càlid reflex de les últimes gotes de cervesa que acariciaven el seu got. Estava cansada de les últimes nits a la fresca, en què havia donat la benvinguda a l’estiu. Havia perdut tota la innocència i recordava unes mirades penetrants que havien despertat a batzegades els instints més rebels.

Potser no era més que un miratge. Potser la vida havia entregat l’última carta de comiat. Però sentia que les estrelles eren fora al carrer. I que les gotes de cervesa ja havien desaparegut, a base d’un glop tendre. Sortia a fora per entreveure la seva ànima. El carrer era gairebé desert. Només algun espontani amb mala cara passejava amb pas orfe. Les estrelles l’esperaven amb tendresa. La mateixa tendresa d’aquell fins aviat. D’aquella il·lusió de creure en la força de la vida. De tornar a néixer. De tornar a creure.

La nit va avançar a poc a poc. I la primera albada va eixugar les últimes llàgrimes. Unes llàgrimes que serviran per fer créixer nous rius. Rius de vida, d’esperança, de força, de vitalitat. Que alimentaran els somnis d’aquelles nits d’estiu.