infermeres

Un gest d'afecte d'una infermera amb un pacient / PIERO CRUCIATTI

Va ser el mes d'abril quan els hi vaig regalar a unes infermeres unes mascaretes fetes a casa. No, no servien per res, ja ho sabia, tan sols era un tros de roba amb unes lletres brodades, i unes cintes.

Per mi va ser com un símbol de solidaritat cap a elles, i sobretot perquè vivia una mica el que feien. La capacitat de resistència dels professionals sanitaris que ja estaven fent front a la plaga era increïble. Les veia al migdia dinant en pocs minuts i on podien. Les veia tard quan anaven a casa amb marques a cara per culpa de les mascaretes. Algunes d'elles les he vist assentades a terra en algun passadís i adormides o plorant. Rendides.

A les vuit de la nit aplaudiments, un gran detall estar agraïts als petits herois anònims que han fet pinya en aquesta lluita.

De veritat que estava convençut que en acabar tot, les coses canviarien per bé. Que les persones seríem això, persones solidàries amb qui fos, respectuoses amb la natura, i amb els que són diferents. Que ningú compraria mai més ni roba ni res fabricat per petits esclaus de vés a saber quin país, Almenys creia veure-ho en un cel net, amb els coloms de la ciutat donant toms perquè no tenien menjar, ja que la gent no tirava res per terra (estava a casa seva, clar)

Estava convençut que la gent, tots, farien com fos que els bancs ens tornessin el gran favor dels diners de fa uns anys se’ls hi va regalar. Que ningú faria cua a cap lloc per demanar menjar, perquè no tenen ni feina ni diners. Ja no demanava res més. Ja és molt, oi?

Creia que ens feien enveja, països com Portugal o Islàndia.

Quina innocència la meva!, avui la gent tira a terra les mascaretes que tant reclamava (amb raó) i tira els guants que tant reclamava (amb raó).

No fa gaire estona llegeixo en un blog que si fan aquesta acció seran multats amb 500 euros. Un home li contesta al propietari del blog: (per mi amb la pitjor mala bava de què ha estat capaç) "De esto nada, que vengan los que recogen jeringas con las pinzas i recojan estos putos guantes"

Ara sembla que ja no hi pensin amb els facultatius, ara és hora de busca una terrassa per prendre una cervesa amb tota tranquil·litat, com si li anés la vida amb això.

I pensar que l'altre dia li deia a la meva neta que haurem d'aprendre per un temps a conviure amb la incertesa, a dubtar moltes vegades de tot el que creiem saber, a desconfiar de les nostres petites certeses i conviccions inqüestionables i a esperar un futur incert per al qual no estarem preparats (jo almenys), però que de moment caminarem a cegues entre foscors a la recerca d'alguna llum que doni sentit a què fem i ens indiqui una adreça a seguir.

De moment haurem d'adaptar-nos i sobretot treballar per fer un món millor. I aprendre de tot el que en aquest temps "el virus" se'n en porta. Ens hem d'acostumar a viure amb calma en un món inestable, El món mai ha sigut perfecte, i segurament tampoc ho serà, però ho hem d'intentar. En un món ideal potser tot seria més segur, més senzill, menys estrany. Mentrestant, aprenguem a gaudir d'aquesta imperfecció.

Quina tristesa comprovar que durant aquests mesos hi ha hagut temps per demostrar-se a si mateix lliçons mai vívides abans. Durant aquest temps el que no hagi estat capaç d'entendre, créixer, evolucionar i d’aprendre, sento dir-ho però ha perdut una de les millors oportunitats que la vida li ha posat davant dels nassos, i les ha perdut. No hi haurà cap més.

Demà divendres haig de tornar-les a veure, a les infermeres. Els hi pregaré que les guardin de record, aquestes mascaretes, perquè penso que res canviarà.