Avui he pujat a les golfes
Escola del Treball de Barcelona
Avui he pujat a les golfes, feia anys que no ho feia.
Obrir aquesta porta és com lliscar sense voler
fer soroll en el passat, però no el d'un mateix sinó el compartit per tota la
família, la veritat és que un tendeix a imaginar unes golfes de forma una mica
abstracta, teranyines, mobles coberts de pols, o coberts amb un llençol i poca
llum ...
Sempre m'ha donat una certa esgarrifança veure
les coses cobertes amb un llençol. De fet penso que és una forma encara més
cruel d'abandonament, ve a ser com dir: "Estàs aquí, t'he arraconat però
no vull ni veure't".
Quantes vegades penso en allò que deia
un professor que jo tenia?: "aquí van a parar els records que un
desitjaria oblidar i mai s'atreveix a llençar".
En realitat no sé per què he vingut, potser
m’ha donat un atac de nostàlgia, la sensació de voler romandre en el meu
passat com si el meu present anés a perdre's d'un moment a l'altre.
No acostumo a deixar-me portar per tot això,
però necessitava respirar i sabia que aquí l'aire mai serà ranci, ni d'oblit,
ni de mort, ni de naftalines, ni de vell ... Serà tan sols aire de mi mateix, i
de moltes coses de la meva vida familiar, deixant espais plens de respiracions,
rastres tot just perceptibles que es fondran amb l'ocupació de nous rastres.
Sé el que busco tot i que intento fer com si
no busqués res, com si fos casual trobar la vella caixa de llauna on guardàvem
trossets de galetes, de cromos d'aquelles col·leccions meravelloses, de pedres
de vidre, de cristalls de mar de color verd i blau.
No sabíem d'erosions, només sabíem que
el mar ens les portava fins a la sorra de la platja. M'agrada obrir-la, encara
que costi de fer, encara que es pateixi. Patim perquè desconeixem, ignorem
perquè ens acomodem, mentre ens fem vells sense haver apreciat tot el que ens
va ser regalat.
Veig una caixa de ratlletes vermelles i
negres, em crida l'atenció, la recordo dels meus anys d'infància, encara
conserva l'etiqueta adhesiva del regal, un petit cavall de balancí, ja ha
perdut el color pràcticament però es veu que feia joc amb la capseta. Era
vermell, la cua, les orelles i els ullets en negre, i les potetes juntament amb
la forma del balancí en tons marrons. Comprovo que segueix enganxat -Quina
ximpleria comprovar-com si després d'haver resistit tants anys ara jo tingués
por que acabés perdent ...
No ho puc remeiar, sempre m'ho han
dit, ets autènticament "Sagitari" massa perfeccionista,
ordenat, meticulós, col·leccionista -de tot.- I ara potser vaig venir a
col·leccionar records, la veritat és que no ho sé. Prenc la caixa entre les
meves mans i em sec al balancí que increïblement encara resisteix tot i
estar envaïda pel corc, em sento a la banda de la taula llitera, al costat de
la finestra, veig que el dia està gris em dic: "Només faltaria sentir
com plou " i em sorprenc desitjant al mateix temps que el meu nas
està gairebé enganxat al vidre per observar aquest cel encapotat.
Obro la caixa i em sorprenc, creia
recordar-la plena de fotos velles, i dic velles perquè era aquí on es guardaven
les fotografies de la mare, dels seus avis, dels meus avis, de la seva
joventut, de les seves amigues ... Però no, no trobo això que jo esperava, sinó
una cosa totalment diferent i que em fa estremir no per por d'haver-ho trobat
sinó pel record que em porta.
El bo o el dolent de treure alguna cosa a la llum, és que en retornar al seu lloc d'origen ens topem amb una altra cosa, que bé pot ser millor com també molt pitjor. Però que aquí està, sense més, com si m'esperés. Està al costat d'uns bitllets d'autobús que la gent em regalava perquè eren "capicues" i deien que portaven sort. Tot i que n'hi ha un col·locat entre les pàgines com si fos un punt de llibre.
D'aquell
llibre d’electricitat que vaig escriure amb tant afecte de totes les coses que
havia après. No hi havia un llibre com aquell per aprendre, no era el millor
però amb tota seguretat aprenies el per què de la electricitat, el
perquè un ocell no mor quan es posa en un cable d'alta tensió tenint
en compte l'alegria amb què els ocells es posen sobre ells.
No obstant això està al racó perquè uns
senyors d’una editorial van dir que no hi havia mercat per a ell. Quina ironia,
un "capicua" que porta sort entre unes pàgines d'un llibre que no té
mercat. Em pregunto ara que han passat els anys...Quants llibres queden en el
anonimat perquè no hi ha mercat per a ells?
De nen solia córrer sota la pluja. La
meva mare s'enfadava i deia que podia agafar una pulmonia amb el fred que feia,
però jo sabia que no parlava de fred, que també, clar, però de les
sabates també...
El "balancí de la iaia" fins i
tot es mou. Em sento en ell. M'agradaria poder apropar-me a la finestra, sento
com plou, m'encantaria treure la mà perquè caiguessin algunes gotes entre les
ratlles de la mà, però aquí, a les golfes no hi ha finestres. Plou, me'n
recordo de tu. Sí, de tu!
—Aquí per a l'autobús que va fins a
Rocafort?
—Sí, per casualitat vas fins a
l'Escola Industrial?
—Sí, em vull matricular. I tu?
—Com et dius?
—Josep, i tu?
—Joan, em dic Joan....
—Jo també em vull matricular. I tu, que vols
fer?
—Vull ser electricista, com el meu pare
que treballa en el "Metro".
Josep, tu també vols treballar d'electricista?
—No ho sé. Només és que m'agrada
l'electricitat, el perquè d'ella ... També m'agrada la ràdio, un dia en vaig
fer una...
—Vas fer una ràdio?
—Si, de galena, i s'escoltava molt bé. També he
fet més coses, després ho dono...
Ja no ens vam veure fins al setembre.
Tots dos havíem superat l'examen i anàvem a la mateixa classe. Baixàvem
junts en el mateix autobús i amb nosaltres moltes noies de la Facultat de
Medicina. Elles parlaven de les seves coses i nosaltres creient que ens faria
més homes fumàvem i no ens preocupava dir qualsevol paraula desagradable entre
nosaltres, no amb elles.
Fins i tot ens agradava, però mai ens
vam ficar amb elles, al contrari. Recordo a una d'elles, la més callada, la que
mirava a terra si la miràvem, la que es posava les mans davant dels
pits, com si es volgués defensar d'alguna cosa ...
No sé si m'agradava o només volia saber
els motius que tenia per actuar d'aquella manera. Jo intentava acostar-me a
ella. El seu interior sempre està tancat, déien les seves amigues, i que
no li agradaven els nois. Que no volia que ningú li fes un petó. Que tenia
records molt desagradables. Que alguna cosa li va passar ...
Al cap de molt temps una d'elles em va
donar un paper que deia que se n'anava d'Espanya amb la família. Que l'odiava,
que no suportava més aquella terrible dictadura. Hem nascut per ser lliures, em
demanava perdó per haver actuat d'aquella manera, no havia entès que jo també
havia nascut per ser lliure i només volia estar amb ella, i em donava les
gràcies.
—Que portes aquí?
—Res que t'importi.
—És una revista pornogràfica, oi?,
perquè no me l'ensenyes?
—Aquí?
—No, aquí no, home.
— Hòstia, no!, estan prohibides, ja ho
saps, coi!
—Deixa-me-la veure, aquí no hi ha
la Social
—Té, però no la deixis a ningú.
—Ja saps que no ho faré, sembla que no em
coneguis, cony..., i moltes gràcies!
Segueix plovent i segueixo
engronxant-me. Amb el vaivé del balancí s'amunteguen les coses.
—Que tens al braç?
—Res, per què?
—Perquè tens un bony. Què et passa?
—Deixa'm en pau, hòstia!
—Ves a metge!
—No cal!
—Ves al metge, idiota, no veus el que
tens, o què!
—Deixa'm en pau, hòstia!
—Ves a metge!
—No!
—Ves al metge, no veus que no és normal ...
—Que em deixis, hòstia, hi aniré quan pugui, i
no emprenyis més!
Vam alçar molt la veu, un amb un sí, un altre
amb un no, finalment ens vam adonar que les mirades de tots els altres estaven
fixes en nosaltres, silenciosos observant-nos.
—Es pot saber què és el que passa? -vam
escoltar la pregunta i potser van ser mil·lèsimes de segon el que vam
trigar a respondre, va ser mirar-nos un a l'altra, pensar sí o no, no o si, i
començar a parlar interrompent-nos mútuament. Jo insistint per dir allò
que havia notat just sobre el seu colze i que era un bony bastant
gran que a primera vista no es veia però en aixecar el braç, tocar-lo i
observar-lo bé podia notar-se clarament; i ell volent restar-li importància.
I sense saber com, de cop i volta les
urgències.
Tot es va precipitar. Visites i preguntes
sense respostes, més visites, menys respostes. Un ingrés.
Vinc a veure't i els teus pares plorant
...
I mentrestant jo estudiant i treballant en una
altra ciutat i tu ingressat en un hospital.
Que difícil ha de ser estar tan malalt sent
tan jove...
Que difícil se'm fa no tenir-te, i estudiar en
un altre lloc que encara que el tinc com a familiar no és el mateix.
Quan telefono als teus pares per
preguntar per tu no m'atreveixo a dir-los que surto amb una noia basca, seria
com una burla, no per la noia, sinó perquè el seu fill, i a més no crec
que nosaltres arribem gaire lluny ... no ho sé. És una gran noia,
és veritat, però té massa diners per a mi. Els diners, tants, no els han
fet per mi.
Me'n recordo molt de la noia que
se'n va anar d'Espanya, sé per què ho va fer, i jo també
voldria fer-ho. La gent que viu en altres països és lliure. Qui sap quan ho
serem nosaltres. Quan manca la llibertat falta tot. Al País Basc he après
molt.
Havia d’arribar aquest moment, el d’anar-se’n.
Que passarà el temps i vindrà l’adéu, com així
ha de ser...
Quina certesa més immensa, aquesta
frase! Te n’adones? Totes aquelles persones que ens envolten, tota aquella gent
que ens estimem, arribarà un dia que serà el darrer en que les veurem, que
marxaran... si és que no marxem nosaltres primer. I no parlo només de la mort,
també de comiats, de motius pels quals l’atzar fa que ja mai més et creuis en
el camí...
Els teus pares diuen que no podràs treballar
del que volies. Ho sento de veritat, tu que volies ser electricista com el teu
pare que treballava en el "Metro".
Decepció, tristesa, melangia, el que es
vulgui. I aquest “com així ha de ser” que és perfecte, que ens dóna
la mesura del que som, que no podem lluitar contra segons què i per tant ens ho
hem d’agafar tal com és, tal com se’ns dóna, i per això mateix aprofitar-ho
plenament, viure-ho intensament, potser fins i tot pensant que cada moment pot
ser el de l’adéu, el darrer, carpe diem. És també allò que cantava
aquella? “Como si fuera esta noche la última vez”?
Ara que estic assegut al "balancí
de la iaia" veig per la finestra de la vida que els anys han passat.
Guardo tot i m'aixeco del balancí, sento la pluja fora i crec que em
convida a sortir de puntetes i en silenci d'entre tants records que s'han obert
en un moment. Ho deixo tot al seu lloc, apago el llum i tanco la porta.
Sé que després de tot, les coses seguiran aquí esperant que de nou una
tarda qualsevol torni per veure què puc trobar entre totes elles. Però el
millor de tot és saber, que passi el que passi, sempre el millor de les golfes
està en nosaltres mateixos, arxivant, recuperant, classificant i memoritzant
allò que hem viscut faci poc o faci ja molt de temps.
Que tristos són els comiats, els finals,
i en canvi quina força interior ens acaben donant, com ens fan viure la vida a
flor de pell. Una vegada acabada una història és quan es pot fer balanç, l’hora
de valorar, de recordar, sobretot, les coses bones, el que t’ha ensenyat. Quan
fem un viatge molt intens, de molts dies, sovint no gaudim prou del que veiem,
del que vivim, perquè el mateix cansament i l’acumulació d’experiències noves
ens ho impedeixen. És quan hem tancat el viatge, una vegada reposats, que
recordem, revivim, les meravelles que vam veure, i les gaudim.
Molts anys i moltes coses, però aquell
moble vell i mig corcat em fa recordar el meu passat. Sé que arribarà un dia en
què la balancí amb el respatller i el seient de reixeta es trencarà o perdrà
importància, o potser fins i tot desapareixerà, perquè tot té un final, com el nostre,
i serà llavors quan s'esborren els records.
Ja me'n vaig, tanco la caixa de les galetes i
el llibre. El capicua seguirà entre les seves pàgines i el "balancí de la
iaia" no deixarà de moure's.
GRÀCIES, MIREIA, T’ESTIMO MOLT.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada