En el nom del Pere
En el nom del Pere
«Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en el cada dia
quotidià d'aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de generositat i
compromís, en moments difícils i estones pitjors»
Per: David Fernández
[Aquest article va ser
publicat el febrer del 2018, quan Pere Casaldàliga va complir noranta anys, i
ha estat recuperat avui, amb motiu de la seva mort]
«¿O no saps que, en la
lluita, ?
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer»
Blai Bonet, ‘Crist de
Port-Royal’, L’Evangeli segons un de tants (1967)
Puntal ferm en terra fràgil, rere el
llarg camí amb totes les polsegueres i traginant incansablement l’esperança mai
no vençuda, Pere Casaldàliga fa avui noranta anys. Aviat és dit. I sempre arran
de terra, sempre dempeus i sempre de cara contra el brutal poder de la
indiferència, més subtil i menys cruel –aparentment– que la resta de poders,
però finalment tan devastador, tan degradador i tan còmplice com els altres.
Caminant descalç, referent vigent i
referència ineludible per tots els que se senten interpel·lats –commoguts,
inquietats, indignats– per les injustícies locals i globals, Casaldàliga va
optar fa molt per la dignitat de les perifèries contra la centralitat criminal
de tots els palaus i totes les jerarquies. Ètica de la resistència, pedagogia
de l’alliberament i praxi de la transformació social, fins i tot d’aniversari
el regal és invers: celebrem comunitàriament una integritat lúcida, una
decència a prova d’atemptats i amenaces i la coherència perseverant fins a les
més darreres i solemnes conseqüències, totes les que implica viure lliure –com
el vent– donant i donant-se solidàriament sense esperar res en canvi. Ho va
dir. Però passa que ho ha fet. I sí. Travessat pels rius, no tornarà d’Araguaia
a Balsareny perquè no li cal i perquè allà ha après que de terra n’hi ha només
una –la injustícia– i és des d’aquella des d’on ens xiula que va aprendre el
respecte i l’estima per totes les cultures, reconnectant amb la pròpia, el
valor intrínsec de la diversitat entre iguals i la consciència ecologista. Des
de la demanda clara, paraula de Casaldàliga, que ‘un poble només és lliure quan
és independent, autònom i sobirà’.
A aquella terra castigada pel que
castiga el món –l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència
inhumana pel dolor aliè–, hi va arribar el 1968. I mentre París anunciava el
maig roig que mai no va ser, ell encetava una revolució que encara dura i
perdura. Mig segle enrere, a l’Amèrica Llatina, les aspiracions socials i
populars eren a punt de ser esmicolades i desaparegudes sota l’horror perpetrat
per les dictadures militars que reberen el suport, altra volta, de tots els
palaus i totes les jerarquies contra els quals en Pere –mai en nom propi, sinó
en nom dels altres, dels oblidats, dels cansats, dels afònics, dels invisibles
i dels que vindran– es rebel·lava.
Cinquanta anys després, noranta de
fermesa nascuda d’aquell haiku paradoxal de Benedetti que canta i balla que els
febles de veritat mai no es rendeixen, les paraules justes –les que fan, filen
i retornen justícia– han surat sintèticament de la mà d’un amic proper. Ho
sintetitza en Joan Soler, company de viatge i claretià de l’assemblea
araguaiana: ‘Amb cap fatiga per consellera, amb cap por per carcellera, amb cap
odi per bandera, amb cap mentida per amiga, amb cap “titulitis” per mestra, amb
cap diner ni poder per pontífex: només amb els teus peus i les teues mans i el
teu cos i el teu cervell humilment compartits.’ Així, això, és Casaldàliga i
totes les seves nits i matinades compartides. Ni por ni fatiga ni mentida.
Sempre, des de les primeres notícies
sobre els ‘teòlegs de l’alliberament’ que als primers noranta s’escolaven en un
institut de la Vila de Gràcia –precari en cargoleres, però digníssim en
educació– he sentit un profund respecte que em feia emmudir del tot. Diem
Casaldàliga avui. Que és com dir Monsenyor Romero. Ignacio Ellacuria. Joan
Alsina. O Antoni Llidó. I tots els altres noms. Amb el pas del temps, cada
vegada que els rememoro més s’acreix la gratitud, més a prop m’hi sento. De
fet, inversament proporcional en distància a algunes esquerres celestials que
diuen molt però fan poc i que, fins i tot quan fan, fan la contrària d’allò que
diuen. Engolides per la trama –una trama de poder– de la teranyina mediàtica,
econòmica, electoral o institucional que Casaldàliga sempre ha denunciat i de
què sempre ha fugit. En el tòpic fàcil, alguns ens retreien que hi fèiem alguns
anticapitalistes esgarriats tan a prop del cristianisme del base. Cercar
respostes? Bastir alternatives? Foragitar els mercaders del temple? Teixíem,
continuem teixint, complicitats i solidaritats. En la resposta necessària els
diem –i els diem encara– que mai no hem trobat militants solidaris tan honestos
ni companys infatigables tan sòlids ni tan conscients que la lluita no s’acaba
mai. Com en Jaume Botey. Ho hem dit moltes vegades, amb somriure còmplice: el
punt de trobada no ha estat debatre sobre el paradís al cel, sinó compartir la
lluita contra els inferns de la terra. ‘E a luta?’ –recorda Paco Escribano–: és
allò que et deia en Pere després de dir-te ‘bon dia’. La lluita i la causa:
humanitzar la humanitat.
Parafrasejant la Marina Garcés, al final
descobrim que no hi ha sobirania millor ni més efectiva que estar lluny dels
que manen i ben a prop dels que lluiten. Això ha anat fent Pere Casaldàliga, en
el cada dia quotidià d’aquestes darreres dècades: un acte ininterromput de
generositat i compromís, en moments difícils i estones pitjors. Una veu
resistent que no reclama tant si hi ha un altre món possible –perquè ja sap que
sí i que depèn de nosaltres–, sinó com carai permetem que aquest encara sigui
possible. Hi ha qui no espera, fa; hi ha qui mai no desespera, actua. Per això,
que diria l’Abelló, com que som filles i fills d’aquesta terra tan trepitjada,
hem sortit rebels.
Contra la inhumanitat del moment, i fins
i tot en el silenci de la malaltia, Casaldàliga és avui un efecte mirall. Ens
posa davant les nostres complaences funestes, les falses seguretats i els
conforts aparents. Avui, ara i aquí –rellegint-lo, reescoltant-lo– és com si es
fes més evident que mai que els utòpics del tot són els qui creuen que tot
anirà bé si tot continua igual.
Perquè entre les distopies reals i les
utopies fracassades, queda encara per sort l’eutopia que sempre ha reclamat
construir: els bons llocs. El sí-llocs habitables i compartibles contra els
no-llocs de la injustícia. I sí, sóc ateu però sóc creient alhora: crec en en
Pere. No el conec, però és com si el conegués de sempre. Hi creia ahir i hi creuré
més demà. Però, sobretot, hi crec avui, enmig de la intempèrie del present.
Divisa Casaldàliga, quan continua essent tard, però aquest és tot el temps que
tenim a mà per a continuar fent futur:
«Sigueu lúcids, sigueu
ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»
Felicitats pels
noranta, estimat, però sobretot, noranta mil vegades gràcies.
Per tot i per
tant. I perquè amb tu, seguim i seguirem.
Indesinenter i sense defallir.
Tal com ens has ensenyat.
I a totes les Araguaies del món.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada