Sembla que no sigui res, però és molt. És tot.

  

Serà perquè ja fa molts anys em vaig enfrontar inesperadament amb una malaltia gravíssima, i que a partir de llavors moltes coses se'n van enderroca com un castell de cartes. O perquè, per sort per a mi, la meva companya és una dona que no té res de material, però té el cor més bo que he conegut i cada dia n'aprenc una cosa valuosa  que ajuda a portar-ho tot. O potser perquè, a hores d'ara de la meva vida, ja he viscut prou hores bones i hores dolentes per començar a col·locar les coses al seu lloc.

 Serà, potser, perquè algun beneït àngel de la bondat i saviesa en forma de fills i nets ha passat per aquí a prop i ha deixat arribar una glopada del seu alè fins a mi. El cas és que tinc la sensació —almenys la sensació— que començo a entendre una mica de què va això anomenat vida.

Gairebé res del que creiem que és important m'ho sembla. Ni l'èxit, ni el poder, ni els diners, més enllà del que és imprescindible per viure amb dignitat. 

Sempre he passat dels egoistes i ambiciosos que aspiren a reposar en tombes plenes d'honors i comptes bancaris, sobre els quals ningú vessarà una sola llàgrima en què càpiga una partícula minúscula de pena veritable.  Serà que mai he sagut guanyar diners, serà!...

O serà que mai he sabut aprofitar-me de res.

Rebutjo el cinisme d'una societat que només pensa en el propi benestar i es desentén del malestar dels altres. Rebutjo    als maleïts indiferents que mai es fiquen en embolics ni es comprometen en cap cosa. Assenyalo amb el dit els hipòcrites que dipositen una moneda a les guardioles de les esglésies, però  mai defensen  un immigrant.  

I ara,  en aquest moment de la meva vida, no vull gairebé res. Només la tendresa del meu amor i la gloriosa companyia de la família i dels meus pocs amics de veritat. Unes quantes riallades i unes paraules d'afecte abans d'anar-me'n al llit. El record dolç dels meus morts. Unes muntanyes no massa altes  amb molts  arbres entre la boira o el sol i allà el mig "la casa del lobo feroz", i a l'altra banda dels vidres i un tros de cel on algú aboca la llum i la nit. Escoltar el millor vers del món i la més bonica de les músiques.  

També vull, això sí, mantenir la llibertat i l'esperit crític pels quals he pagat i pago amb gust tot el preu que cal pagar. Vull tota la serenitat per suportar el dolor i tota la joia per gaudir del que estimo. 

Un instant de bellesa diàriament. Trobar desesperadament a faltar els que hagin d'anar-se'n perquè he tingut la sort d'haver-los tingut al meu costat.   Continuar plorant cada vegada que alguna cosa ho mereixi.

 No convertir-me mai, mai, en un home  amargat, passi el que passi. I que el dia que em toqui  evaporar-me, que un grapat de persones pensin que va valer la pena que jo estigués donant voltes  per aquí. Només vull això. Sembla que no sigui res, però és molt. És tot.