Fernández Díaz, el fill del repressor
Les paraules de Jorge Fernández Díaz inventant-se una suposada fractura social a Catalunya entre partidaris i contraris de la independència són un intent del PP de provar de convertir els seus desitjos en realitats. Després d'aquestes paraules vindran suposats testimonis que explicaran haver viscut aquesta fractura. Tots pagats o manipulats des del mateix Partit Popular. De casos així, i documentats, uns quants.
El que més xoca, però, de les declaracions de
Fernández Díaz és que ell s'autoatorgui la condició de “català mestís”, com si
fos un més dels centenars de milers de ciutadans d'altres punts de l'estat que
entre 1950 i 1970 van venir a viure als Països Catalans.
Fernández Díaz no és cap immigrant, ni fill
de cap immigrant. Ell no va venir de la misèria imposada pel franquisme a
buscar una millor vida al nostre país. Ell no es va integrar en les classes
populars catalanes. Ell era tot el contrari: el nen d'un repressor franquista
que, entre altres missions, tenia la de reprimir la immigració d'aquella època.
Servei de repressió del barraquisme. Fou
instaurat per l'ajuntament franquista el 1949. A partir de 1957 prohibí
l'edificació de més barraques i executà diversos enderrocs a través de l'acció
de grups de la Guàrdia Urbana. Així mateix, el governador civil franquista
Acedo Colunga va ordenar deportar aquelles persones que arribaven des d'altres
punts de l'estat si arribaven sense contracte de treball.
Palau de les Missions de Montjuïc. Un
autèntic camp d'internament per on van passar més
de 15.000 persones en virtut de les ordres d'Acedo Colunga i de l'ajuntament de
Barcelona. Molts altres ni tan sols van arribar a passar-hi, essent retornats
immediatament a les seves poblacions d'origen amb el mateix tren amb què havien
vingut. Fet que els deixava encara més en l'absoluta misèria després d'haver
invertit tots els seus estalvis en poder arribar a Barcelona.
Rivera López, “el Grabao”. Guàrdia urbà
d'infausta memòria per als barraquistes de la ciutat. Els barris de barraques
eren el territori on tenia barra lliure per a enderrocar cases, deportar
barraquistes, robar, fer xantatge i, segons diuen alguns, fins i tot fer
avortar dones d'una pallissa.
Jorge Fernández Díaz és nascut a Valladolid
el 1950, però ja de molt petit arriba a Barcelona. No hi arriba després de tres
dies de viatge amb “El Sevillano”, traginant maletes de cartó i amb un paperet
amb l'adreça d'algun familiar on instal·lar al principi. Tampoc fa el
darrer tram de trajecte amb la por de ser caçat per la policia i ser retornat
al seu poble d'origen, o de ser internat al Palau de les Missions. Res d'això.
Jorge Fernández Díaz va venir a Barcelona amb tres anys com el que era: el fill
del nou i flamant subinspector en cap de la Guàrdia Urbana.
Eduardo Fernández Ortega. Pare dels Fernández
Díaz. Tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit franquista. El mateix cos que
desfilà el 21 de febrer de 1939 per la Diagonal de Barcelona per celebrar la
conquesta de la ciutat. Després de la vaga de tramvies del 1951 és el moment de
renovar l'aparell repressiu de la ciutat, per fer-lo més efectiu. Al govern
civil, pel mateix motiu, nomenen a Acedo Colunga. És el pare de l'actual
ministre de l'interior qui dóna cobertura a les pràctiques de policies com “el
Grabao” i qui ordena ràtzies i internaments al Palau de les Missions. En la
mateixa època en què un tal Francisco García-Valdecasas reprimia i expulsava
estudiants des del seu càrrec de rector de la Universitat de Barcelona. Temps
després, els seus respectius fills, el Jorge i la Julia, serien companys
polítics i també destacarien en la repressió contra el poble català. I altra
vegada indiscriminadament: contra els que ja hi eren i contra els que acabaven
d'arribar.
Jorge Fernández Díaz va fer carrera política
gràcies als serveis prestats pel seu pare al franquisme. Dos anys a la
delegació del ministeri de treball de Barcelona li van servir per endollar la
seva esposa, tres germans, tres cunyats i un cosí polític. Després arribaria el
seu càrrec com a governador civil, des d'on empresonaria diverses persones per
portar una pancarta en què hi deia “Independència”.
Fernández Díaz no és cap fill de la
immigració. Fernández Díaz no és dels nostres. I no ho és, no pas perquè sigui
favorable a la unitat d'Espanya, no. No ho és perquè ell és de la casta, de la
xusma, que van enfonsar el sud de l'estat en la misèria i van imposar un règim
de terror als Països Catalans. Contra tots: contra els qui ja hi eren, contra
els qui se'n van haver d'anar i contra els qui van venir-hi fugint de la
misèria franquista.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada