El caragol

 

Disposem d'uns 70 metres quadrats per a cuinar, menjar, dormir, i espero que també fer altres coses, escriure, pensar, llegir, xerrar amb la parella, telefonar i intentar subsistir durant uns quants anys més.

Tenim  una finestra que dona a un balcó i al carrer. Tres testos amb roses, altres de margarides de molts colors  molts cactus, un ficus, farigola, romaní, i un roser gran que treu el cap mirant per la finestra. De tant en tant ens visita una llagosta, menja un parell de fulles d'alguna planta, ens mira agraït i se'n va. L'anomenem Flip.

Ha entrat un caragol des de la cuina. És al meu amic, ve a casa cada dia. Està pujant per la paret. Ja fa una hora que l'estic observant.

La nostra habitació que té nou metres quadrats escassos és el seu univers. Una estela de bava platejada delata el seu recorregut. Un caragol mesura aproximadament tres centímetres de llarg per un d'ample i per tant ocupa una superfície de tres centímetres quadrats. En els nou metres quadrats de l'habitació el caragol es troba com si jo em trobés en una superfície de set camps de futbol. El que jo creuo en quatre passes el caragol triga dies a recórrer, això si no es despista.

M'imagino, a més, que, donada la seva lentitud, ha de percebre que el moviment al seu voltant és vertiginós, com aquestes imatges accelerades que en les càmeres fosques de les retines només deixen rastres de llums i imatges difuminades pel seu propi moviment. Compartim el mateix món però des de percepcions completament diferents. M'acosto a ell i em mira amb les seves banyes de diverses diòptries.

Deu creure que soc Déu, no tant per les ulleres o les orelles, sinó perquè el meu poder cap a ell és infinit. Encara que potser és un caragol ateu i descregut i en aquest cas pensarà que soc una muntanya esculpida. Li somric perquè descarti aquesta última opció.

Em desperto, tan sols ho havia somiat, no era un caragol. Era una nena.
És curiós, aquesta nena també fa com els caragols. Ella també deixa una estela platejada, i perquè és petita encara viu en la seva closca. Però ella aprèn molt de pressa i surt molt ràpidament del seu niu. I la seva estela platejada és d'amor, d'intel·ligència i de fer-se estimar.

No és com aquelles persones que viuen i moren sense sortir mai de la seva closca, i que no deixen mai cap estela, ni platejada ni res.
Amb ella compartim el mateix món, amb les banyes de diverses diòptries. Que gran que ets Mireia.
Si et diuen que est petita, no facis cas, són ells els que no han crescut.

T'estimem molt!
Iaia i avi.
18 desembre, 2006.