mentre recordàvem coses de petits

 

La noia indígena del Perú

(No sé per què dic el Perú, i si no ho és?, de fet només m'ho va semblar), al cap d'avall jo no hi entenc res dels indígenes del Perú. La vaig conèixer davant de la porta del Clínic i prou, i només una estona. Sigui d’on sigui indígena ho és, i guapa també. Com la de la foto)

L'estava mirant feia uns minuts, i quan va estar davant meu li vaig dir:

—Perdona, si et parlo en català, m'entendràs?

 — Un poco sí, i me gusta, però mis compañeros todos hablan en español, también son emigrantes como yo. Y bueno…

—Molt bé pel teu esforç en voler-me entendre. T'ho agraeixo molt!

—Fa una estona que t'estic mirant.

— Muchas gracias, hace tiempo que nadie me lo dice. Tampoco me miran.

(No volia dir-li això, però davant del que diu li responc amb una altra veritat).

—És que ets molt guapa.

—Antes lo era más, cuando de pequeña llevaba la frente pintada de rojo, y las mejillas también de rojo. Cuando no llevaba este uniforme ni esta larga escoba.

Muchas gracias por el cumplido.

¿Esta señora que viene es su mujer?

—Si, sí que ho és, em ve a buscar perquè tinc una visita aviat. Però abans, i si no et molesta que t'ho digui voldria dir una cosa de la teva feina.

— ¿Que no lo hago bien?

— Sí, molt bé, precisament per això voldria dir-t’ho. Primer posat al meu costat, per favor, i mira tot el tros de placeta que escombres. D’acord?

(Tots dos riem amb ganes)

—Mira a la teva dreta, allà, a terra, al costat de les cadires del bar. Fa una mica d'aire i els tovallons de paper volen cap aquí. La gent que està asseguda no és molesta si volen, ni es preocupa que no volin. Podrien evitar-ho, no?

Al costat de les cadires hi ha uns bancs plens de noies i nois, tots parlen pels seus mòbils, però alhora mengen caramels i tiren l'embolcall a terra, que per cert hi ha una paperera quasi al seu costat, que pel que serveix la podrien treure d'aquí perquè molesta a la gent que passa entre les taules, una jardinera rodona i els bancs. Més a l’esquerra hi ha el noi que reparteix el "20 minutos" Els cordills de lligar tots els diaris està a terra. Es quedarà allà?

El quiosc al darrere. Tot en ordre?, no! Algunes persones no han tingut el premi que esperaven han arrugat el paper de l'aposta i està a terra. Aquest paper normalment el guarda o el tira el senyor del quiosc a la seva paperera.

-… (Em mirava i reia agafada a la llarguíssima escombra) 

—Va Josep, la Raquel t'espera! 

—Un moment, un moment, només faltes dues coses.

 —Ara el més important! La sortida del "Metro", aquí davant, oi que sí? Cada dos minuts surt la gent, molta gent cada dos minuts, la majoria no, però n'hi ha alguns que tiren coses a terra perquè no veuen cap paperera, però existeix!, el que passa és que un noi està repenjat en ella i no es veu. És aquest noi que dona aquests papers d'alguna publicitat. Quasi tothom n'agafa, i quasi tothom sap que el llençarà.

I per acabar la caseta de vendre els "cupons dels cecs" Allà està molt net, clar que hi ha una paperera per una banda i una capsa de cartó molt gran a l'altra banda, just al costat entre la persona i la finestreta. És impossible que res caigui a terra.

—Va Josep!

— Uy, váyase, váyase que tiene que ir a visitar a una señora, ya no recuerdo el nombre que ha dicho.

—Es verdad, pero mire, si ha conseguido entenderme un poco , habré logrado mi propósito. Decirle que hoy por desgracia no podrá terminar su trabajo, y creame que me gustaria que lo pudiera hacer. Hasta este momento usted ha barrido de punta a punta, y ha vuelto a barrer de nuevo. Y lo volverá a barrer, porque estas pequeñas montañitas de papeles y alguna hoja que tan bien quedan al principio para ser recogidas por su compañero, cien pies la desmontarán una vez y otra vez.

Buenos días, y recuerde que es muy guapa.

(Se'n va rient!) 

— Com "lligues", Josep. 

— Lligar?, si no és per la mascareta blanca de l'hospital que ho tapa tot ...

—Si, com la meva. Ningú ens reconeix.

—Ostres!, d'haver-hi pensat li haguera dit a la noia que parles amb la Colau perquè en comptes d'una escombra els deixi un bufador, com l'home que bufa els carrers de Balsareny. 

—Molt bé, però ara no, eh!, la Raquel t'espera.