Hola, Ana.

 

Hola, Ana.

Més o menys falten cinc hores per acabar l’any. Penso que com cada any en aquestes dates cal fer balanç -igual que fent quan treballen - veure el bo i el dolent de l'any que acaba -podríem fer-ho qualsevol dia-  però aquest dia també està bé, sobretot per aprendre de cada un dels meus actes,  per no repetir errors, o si es fan que siguin més petits. Només l'aprenentatge ens fa més savis, que a mi ja no, clar! I aquest ha estat un any molt bo, crec que he après bastant,  i pel que fa a la salut ja saps que m'ha anat millor, o almenys he estat molt afortunat i he anat salvant dificultats (no per les sortides que organitzes, però pot ser que només sigui qüestió de mala sort.

Això si, mai he deixat de pensar contra qui lluito, i alhora no pensar mai contra qui lluito. Quina  contradicció, no? 

 Ara no sé el perquè estava pensant amb les nenes i nens que vénen a la biblioteca des de l’escola, per millorar la seva comprensió lectora. (Si vols, deixa de llegir això que ara t’envio i ja ho reprendràs quan tornis a Balsareny l’any que ve) És Cap d’Any, no el 23 de febrer.

Bé, jo vaig escrivint i ja tindré la feina feta per si creus que és interessant, d’acord?

Un dia la Roser va dir-me que la “seva nena” llegeixi bé, però  que quan li pregunta què has llegit es queda una mica parada i diu: no ho sé!

A mi ja saps que no m’ha passat cap vegada, però pot ser que em passi, fins i tot seria estrany que no fos així. Al cap i a  la fi si el nen ve aquí, serà per alguna cosa, oi?

 I d’això qui en té la culpa? Jo no sé qui en té la culpa. Però per començar, quin sentit té llegir bé o no gaire bé,  si no saps què llegeixes?

Ahir la tarda tenia en Marc al meu costat i anava llegint un dels contes que se’n va endur de la biblioteca, i jo l’animava, però alhora pensava que potser jo no era res més que aquella persona  del públic, d’aquell  que aplaudeix quan passa l’atleta. Què fa en Marc, aprèn a llegir o fa una cursa? Per què anem tan de pressa?

Estic més preocupat per on vull que arribi que per com vull que hi arribi.

Quan jo era petit no vulguis saber la quantitat de coses que m’apilotaven en el cervell, però a ningú l’importava  la qualitat. Bé, això tampoc és cert, en el meu cas, perquè sempre que puc explico que la meva mare de petita havia estudiat en el que va ser l’Escola Moderna, que en aquells anys uns mestres duien l’escola  com la continuació  del seu fundador  Francesc Ferrer i Guàrdia (1859 - 1909) i ja deia que una història  no s’ha de memoritzar, s’ha de viure.

 

Tant amb  el nen que està amb, com a qualsevol de les persones d’Ampans, els hi dic que  sense plaer no ho passaran bé, i vaig aprendre de tu que llegir una història  era viure-la dues vegades.

 

 I penso en els centenars d'hores que vaig passar a l'escola  i ens feien aprendre les conquestes de tots ells però allò per a mi només era una cosa més, buida. I ara, si pogués fer-ho tornaria a l'escola i demanaria al professor que no em fes memoritzar, al rei Wamba, que m’ho  fes viure. 

Per què a vegades es redueix el llibre a una pedra? Per què hi ha tants nens que ho veuen com un pal i buf n'he de fer el resum i ja el busco a internet? Aquí hi ha un repte preciós: apassionar-los per la lectura. Fer-los veure l'amplitud de vida, de profunditat, de complicitat, d'aventures, de mons possibles, d'amics per sempre, que hi poden trobar. I per encomanar passió només cal una cosa: tenir-ne.

 

La Vanesa Amat em va dir que tots els nens petits volen aprendre a llegir, perquè això vol dir entrar al món dels adults. Segur que heu vist criatures de tres anys fent veure que llegeixen el diari. Què passa, doncs, després? Ella mateixa em deia que, depenent de com els acompanyem, a vuit anys se'n despengen (per tant, el problema no neix a l'ESO, sinó molt abans). La Fundació Jaume Bofill, davant la realitat que han detectat –un de cada set infants que acaba primària no entén el que llegeix– ha impulsat un programa magnífic, el Lexcit, on, amb la participació de voluntaris (us en podeu fer aquí), volen garantir el dret de tots els infants a la comprensió lectora, i doncs, a l'èxit educatiu i social. L'altre dia hi vaig anar i em van dir que hi ha dos punts fonamentals: un, com deia la Vanesa, l'acompanyament, i dos, que es llegeixi en el temps de lleure: per tant, per aprendre a llegir ni n'hi ha prou amb l'escola ni podem carregar tota la responsabilitat a l'escola. Hi ha el món de fora, el de la família, el del barri, el del dia a dia, on es xoca amb una altra realitat fràgil i invisible que el Lexcit vol protegir: la desigualtat d'oportunitats.

 

Tinc una germana de tretze anys que em va fer una videotrucada per si em podia llegir un llibre que li havia agradat tant, en què una influencer explicava que havia patit assetjament. Ma germana no em truca mai i poques vegades l'he vist enganxada a un llibre. Li vaig dir: sí, endavant. I des del meu pis compartit de Barcelona la veia llegint a la seva habitació del Vendrell. En acabar la primera pàgina, com qui no vol la cosa, em va murmurar: continuo? I tant. I entremig li anava fent preguntes: com es devia sentir ella? A la teva classe has vist algú a qui se li fes assetjament? Aquelles pàgines es van convertir en un pont que ens apropava i en una escletxa que ens portava a llocs més grans i rics. I vols que demà et truqui i te'n llegeixi una mica més? Sí! I a la nostra conversa de whatsapp en va apuntar 56, que era la pàgina on ens havíem quedat. Llegir és això: una porta oberta a la vida. I qui se'n vol estar, d'entendre-la i de compartir-la?