El meu cosí, en Conrado.

 

El meu cosí, en Conrado.

Quan jo era petit passava alguns estius al poble dels meus cosins, a Palafrugell, està a uns tres quilòmetres de la platja. La gent viu de diverses coses, però diria que la que donava més llocs de treball era la fàbrica de suro, una fàbrica modernista projectada pel General Guitart i construïda entre els anys 1900 i 1907. És tan interessant que tothom estava segur que algun dia allò seria un museu. A mesura que creix el turisme la gent comença a fer-se un lloc a tanta “prosperitat”.

La seva era una casa antiga amb un hort. S'entrava pel carrer de dalt i per fer-hi cap a l'altre carrer hi havies de passar per dins la casa, un jardinet amb una parra, un pou, un carro de trabuc i l'hort amb una tortuga. Una tortuga que miraculosament encara viu després que un dia de finals de juny li vaig donar un cop amb l'aixada arrancant patates. Estava enterrada, Conrado, estava enterrada, no parava de cridar, espantat!

Era curiós com estant tan a prop de la platja -tan sols hi ha tres quilòmetres- es notava tanta diferència d'un lloc a l'altre. El turisme, no era un fenomen nou ni desconegut a la Costa Brava. Abans de la guerra havia estat una activitat reduïda, circumscrita a les classes més acomodades de la societat catalana, espanyola i europea. Però amb molta riquesa.

Els russos de Cap Roig, són l'exemple més revelador d'aquest tipus de turistes. Recordo que l'actor Sean Connery es construïa un palau, o això pensava jo, per les seves dimensions, amb una preciosa piscina dins de casa.

Més d'una vegada al cap vespre baixàvem molta gent carretera avall caminant fins a Calella de Palafrugell, o Llafranc, Tamariu, Llofriu, Aigua Gelida, i les quatre cases de pescadors tocant a mar. Baixàvem caminant. Ara que hi penso, abans es caminava. Mira tu!

També a les tavernes de Calella cantaven cançons de taverna, que no en recordo cap, però sí que recordo que parlaven encara de l'hostal de la Glòria a Can Patxei.

Les cançons de taverna van ser les que després serien les actuals havaneres catalanes i basques. Ara es parla molt del turisme de Rússia, però com he dit abans els russos ja hi eren a la Costa Brava.

Quan sortíem a pescar amb la barca gran cap al far de Sant Sebastià, era per mi un dia gloriós, ho passava molt i molt bé. Precisament aquest matí parlava amb un senyor, i li deia que es podien agafar les garotes i nacres, i ara està prohibit. A mi no em deixaven nedar per agafar les que estaven més a prop del penya-segat del far de Sant Sebastià, tenien raó, per un nano d'11 o 12 anys era molt perillós.

Dúiem una bossa de xarxa amb uns popets que havíem agafat entre les roques i treien alguns tentacles entre les malles. Buscàvem quatre mariscos per a la paella o pel vermut: uns musclos, unes cornes… I penso com si fos ara amb el senyor Serrano, l'encarregat del taller d'electricitat del Conrado, era tan bona persona aquell home com exagerat.

Sempre el senties dir que havia pescat moltes vegades peixos de 25 quilos o més, i l'últim cop que va dir-ho no el va creure ningú dintre la barca i se'n fotien, com sempre, i emprenyat va tirar la canya al mar entre unes roques. Una barca que rondava a prop nostre va pescar la canya del Serrano i l'endemà al matí sortia la notícia als diaris de la comarca. Un heroi havia pescat un peix de 40 quilos, ben a prop de la costa.

Un dels canvis més radicals de costums que he conegut es va produir als carrers nocturns d'estiu al poble. Eren més foscos que els d'ara, però estaven molt més plens. I és que l'estiueig de les classes populars es reduïa a "parar la fresca" després de sopar. Treien les cadires al carrer, les col·locaven davant de la façana i passaven unes hores parlant de tot i de res amb els veïns. La mainada encara corríem carrer amunt i avall.

Amb l'arribada de la televisió, aquelles cadires es van quedar a casa, com les famílies: lligades per sempre més a les pantalles. Els porters automàtics i l'individualisme idiota s'han carregat una pràctica que difícilment tornarà i que era la millor manera d'aplacar d’aquesta manera la calor de l'estiu, i alhora no ser tan individualista com som ara. Quina estupidesa més gran haver fet aquest canvi!

Segurament de tota la mainada que encara corria aquella hora jo era l'únic que entrava més aviat a casa, li demanava permís al Conrado i li agafava algun llibre d'electricitat, el més senzill.

Amb el pas del temps vaig adonar-me que va ser ell qui em va posar més en dins del que ja duia l'electricitat i la ràdio, però no locutor, no, no, les emissores. Quan tenia dinou anys em vaig comprar la primera emissora en un desguàs de vaixells de càrrega i pesquers en el mateix lloc on ara hi ha el museu Guggenheim, a Bilbao, li vaig posar el seu nom.

Em veia amb tanta afició que em duia a la platja de Pals, amb la moto OSSA de color verd, on ell feia la instal·lació de la Ràdio Lyberty. Era una emissora nord-americana finançada per la CIA i el Departament d'Estat americà, que era utilitzada per dur a terme una guerra de propaganda anticomunista, dirigida a la Unió Soviètica i els països satèl·lits de l'Europa Oriental.

Mai se sap, però crec que perdia una oportunitat cada cop que em deia que anés amb ell, i em pagava els estudis. L'última vegada va ser l'any que em vaig casar. No puc fer-ho, li deia sempre: «Si em porto bé la resta de companys no ho entendrà, i si em porto malament m'hauràs d'aguantar», també perquè soc molt inquiet amb els estudis aplicats a la feina. No surt de mi aprendre alguna cosa i quedar-me amb allò, he de continuar estudiant altres coses relacionades…

Després de sopar els veïns, l'àvia Remei i els vells oncles l'Annita i el Lluís, asseguts al carrer en cadires de balca o vímet conversen amb el veïnat. Amb el sempre pàl·lid en Robert, que feia d'escrivent a la fàbrica del suro.

Amb els botiguers, en Cinto i la Margarida, prudents i suaus. Amb l'Elvira... No, l'Elvireta, sí, sí, l’Elvireta, de veu tremolosa, i el seu marit, el músic de cobla que no sé el perquè em vol m'ensenya solfeig. I amb tants altres, començant per la Maria, que reia més que nosaltres, els nens. Reia per res. Reia perquè era feliç.

Les notícies del veïnat volen de punta a punta de carrer. Des de la finestra, una mare, feinejant, ens observa. Jo mastego la regalèssia que, com un tresor màgic, creix al pati de la senyoreta Annita, una mestra de la Bisbal d'Empordà, soltera i jubilada. Vivia amb el seu germà Martí, també solter: un ancià amb els cabells molt blans.

Avui a la tarda hem anat a veure'ls amb els meus cosins, El Conrado com sempre recorda'n la Marina i el nen, que són a Xile, i van anar amb el vaixell que els hi va posar en Pablo Neruda.

La casa és a les fosques, per evitar que hi entri la calor. La senyoreta Annita parla sense aturador dels seus mals. El senyor Martí, apagat i mig adormit, només s'anima quan el meu cosí li pregunta on guarda l'escopeta de cacera.

L'eixida o pati de casa seva és de terra, amb una figuera i unes quantes gallines desplomades per culpa d'un gall.

Només de rascar una mica la terra, ja he descobert arrels de regalèssia. Les he estirat amb tota la força, procurant que la senyoreta Annita no ho veiés. És curiosa la seva actitud, no li agrada que agafi les arrels de regalèssia, però sempre rondina cada vegada que encepega amb les arrels. He patit fins que n'he arrencat unes bones tires. Ara, ficant-me entre els veïns que paren la fresca, la mastego, feliç com un home ric —si és feliç un home ric—, clar.

Caram!, n'he arreplegat tanta, que no m'he d'entretenir a remastegar-la: en tinc per donar i vendre.

Abans d'anar a dormir, el meu cosí, en Conrado moltes nits posa un meló a la galleda i la fa baixar a poc a poc fins a tocar l'aigua del pou. El meló es refrescarà durant tota la nit. Mentre ell lliga la corda

per estabilitzar la galleda, jo miro cap avall. El forat negre m'espanta i alhora m'atrau.

El cosí diu que és fàcil negar-s'hi, que coneixia un home que hi vivia. No és veritat, li contesto. No para de riure.

Llenço unes quantes pedretes. M'agrada el so ofegat que fa la pedra quan xoca amb l'aigua. Compto de pressa fins a tres i ja sento el so. M'agradaria molt saber què hi ha al fons d'un pou: si el cofre d'un tresor o la nina perduda d'alguna nena. ¿I si l'home que hi va morir estira el braç de cop per arrossegar-me pou avall? M'aparto de cop. Torno a mirar... La lluna brilla, oscil·lant les ones de l'aigua negra. Poc després, mullant els llençols amb una suor d'olor d'hort, dormo. Envejaré aquest son, quan sigui vell.