La Marina

 


La meva família per part de la meva mare eren de Palafrugell, i quan era petita per qüestió de feina del meu avi van vindre a Barcelona per treballar a l'empresa de màquines de cosir Wertheim. Allà van deixar a bona part de la resta de família, els meus cosins en Conrado i la Maria, i amics i els veïns de tota la vida. Una d'aquestes amigues era més gran que la meva mare. No van deixar d'escriure's mai, i quan arribava l'estiu sempre pujaven al poble.

La Marina es va casar i van tindre un nen. Tot semblava anar bé fins que va arribar la guerra, on van matar el seu marit, però com altres milers de persones mai van saber res d'ell, encara que suposaven que va morir per la Serra de Pandols, a la Terra Alta, molt proper a Gandesa, el poble del meu pare que també va ser allà durant la guerra.

Poc abans de la fi de la guerra van bombardejar moltíssim Figueres el dia 23 de gener del 1939, l'aviació italiana mataria 16 persones i en feriria 27. Des d'aquell dia i fins al final de la guerra, l'objectiu de l'aviació seria el mateix: La població civil atacant al principi les zones d'esbarjo i comerç, i més endavant les columnes de refugiats. Les del 23 de gener serien les primeres víctimes de la ciutat catalana amb més morts per bombardejos després de Barcelona, fet que li atorgaria el trist títol de Gernika catalanaI perquè Figueres, oi?, doncs, sent el nucli urbà més septentrional, era una vil·la clau pel pas i abastiment de vitualla, armament i brigadistes a tot el front. A banda d'això, disposava també d'un aeròdrom amb un radi d'activitat de gairebé 1500 km. Bé, i ara anem per la història de la Marina i el fill, d'acord.

Molta gent del poble van fugir amb direcció a França amb les poques coses que van poder agafar. Ella va agafar un carro i una mula que l’havien fet servir feia anys per portar el suro a l'empresa Can Mario (fou una fàbrica dedicada a la indústria surera de Palafrugell, 1875-1934)

Els camins que conduïen des del Principat fins a l'estat veí foren els passos fronterers de Cervera de la Marenda, per la costa; el Pertús, a la carretera de Girona a Perpinyà (aquest és el que elles van agafar); el coll d'Ares, a la carretera de Ripoll a Prats de Molló, i la Guingueta d'Ix, a la Cerdanya. I una altra que anava en direcció al País Basc francès (aquest és el que elles van agafar). Ho serien més durant cada mes d'èxode.

Camins, a l'hivern, nevats, gairebé impracticables, fet que agreujà la situació de la gent, famèlica, malalta, cansada. Corrues de carruatges amb famílies senceres. Una imatge deplorable que escenificava un poble derrotat. (un dia van llegir un escrit d'Antoni Rovira i Virgili, que deia: "cada carro és una família que se'n va; cada renglera de carros és una vila que es buida". I, a més, bombardejats, com així va ser perquè la Marina i el fill van veure com els trets mataven la mula, això significava que van haver de deixar el carro i els nens del poble que hi anaven, van haver de caminar com van poder. L'aviació franquista i italiana continuà assetjant les cues de població civil, dones i nens, vells i malalts....

Tindre del que cap van agafar un dels millors camins, perquè si ho haguessin fet per la costa en direcció a Argelers, com tants i tants millers de persones, com ara el gran poeta Antonio Machado que va morir a Cotlluire a la Catalunya Nord, o el meu pare, que s'haurien trobat en els camps d'Argelers, on malvivien més de 70.000 exiliats. Una icona viva en la memòria col·lectiva catalana i espanyola, tant si les famílies han viscut a la Catalunya franquista com si han viscut a l'exili.

La Marina va anar de poble en poble amb altres grups de gent, fins que va arribar a una masia que li van donar menjar i dormir a canvi de treballar, tant al camp com a la casa. Va anar passant el temps i les dues famílies cada cop s'estimaven més, molt més que entre els altres treballadors que tenia la família francesa. la Marina i sobretot el fill ja s'entenien molt bé en francès i inclús l'escrivien regular. També de tant en tant la gent de les masies de la comarca es trobaven, sigui al poble, sigui a alguna de les cases. Ella i la meva mare no van deixar de escriure’s sempre que podien

Un dia que es van trobar on vivia la Marina un senyor els va dir que estava molt preocupant perquè anunciaven pels diaris una més que possible guerra entre Alemanya i la resta d'Europa, menys Espanya, clar, o si, tampoc ho sabia.

I dirigint-se a la Marina li va comentar que havia sentit dir que un polític Xilè, en Pablo Neruda, estava, o potser ja se’n avia anat de París, però que havia comprat o llogat un vaixell en desús, -això creia- per portar a qui ho volgués, (però sempre amb la condició que fossin refugiats de la guerra espanyola)

A la Marina li va fer molta il·lusió perquè per més que estimava a aquella família no es podia estar tota la vida allà i a més faltava poc per començar una bona guerra.

Es va assabentar on es podia apuntar ella i el fill. Tenia por perquè aquell home li havia dic que creia que eren només per unes tres mil persones, o encara menys

La Marina va ser molt afortunada perquè tenia molta por de no aconseguir-ho, i es va apuntar, El vaixell es deia Winnipeg, i el van arreglar perquè cabessin llits i cuines, lavabos, i un lloc sanitari per si passava alguna cosa durant la travessia que estava previst que durés un mes aproximadament. Va sortir de sortir des de Trompelou- Paulhac, prop de Bordeus, fins al port de Valparaíso, Xile.

Aquesta va ser l’última carta que va rebre la meva mare. Les anteriors només veien obertes, i algunes coses taxades, però des de que estaven a Xile es va acabar perquè segons sembla la culpa va ser perquè Espanya es va enemistar amb aquella nació per haver acollir republicans.

A Valparaíso van ser rebuts per diverses autoritats xilenes, representants del govern i Membres del Comitè Xilè d'Ajuda ALS Refugiats Espanyols. Uns van ser conduits en tren fins a Santiago (com ella i el fill) on a els esperava gran part de la població xilena que a els preparà la més gran i triomfal rebuda mai vista allà.

La Marina no va tornar mai més a Catalunya, es va casar amb un jove xilè, i el fill al cap d'uns anys va vindre a Barcelona per anar a veure a la meva mare.

Comentaris

  1. Una història trista, però amb un bon final.
    La guerra és cruenta per a tothom, la desesperació i la por et fan sobreviure sense saber que et pot passar al minut següent. La quantitat de famílies o amics que no es van poder veure mai més... Tot això hauria d'estar ben present per no repetir-ho mai més.

    Aferradetes, Josep.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars