mentre recordàvem coses de petits

 Si m'estimessis... 

-Amb tu no puc discutir. És completament inútil. Com parlar amb la paret. 

Tu no t’adones que jo sóc molt sensible, que em fas mal amb aquesta indiferència, amb aquesta... 

-No exageris, Laia, no exageris!

 -Ho veus? Com parlar amb la paret! A mi em fa mal, no ho pots entendre, això?

 -Però és que no sé què vols. No sé què vols, Laia! 

 -Vull el teu amor. El teu afecte. La teva amistat. La delicadesa que jo creia que tenies... Per què, sinó, estem junts?

 -Estem junts perquè tu m’agrades i jo t’agrado, o no?

 -Ho veus? Per a tu amb agradar-se ja n’hi ha prou. I encara dius que no saps què vull! No pot estar més clar, Joan, no pot estar més clar! Per a mi que ens agradem és secundari. I per a tu és el màxim a què puc aspirar... 

 -No, dona, no. I és clar que hi ha més coses que el llit, entre nosaltres, això ja ho saps. -I com, ho sé? M’ho dius mai? I no crec que costi tant. Jo et dec haver dit que t’estimo, que t’estimo amb tot el cor, milers de vegades. I a tu, com si et sabés greu parlar-ne.

 -No és veritat. Però a què treu cap dir una cosa que saps perfectament? Tu et passes la vida dient «t’estimo, t’estimo», com si dient-ho ho fessis cert. A mi no em cal: ho sé i prou.

 -Doncs a mi sí que em cal! Vull sentir-ho! Vull que m’ho diguis! Va: digues «t’estimo, Laia». 

 -Prou, noia. Prou. -Ho veus? Ho veus com no vols dir-ho?