Els acompanyants

 

||*|| 

 

  Això és una espècie de dedicatòria a tots els mal anomenats acompanyants, que de veritat per mi no ho són, encara que m'acompanyin.

Esteu sempre amb els que esperen un resultat,  una analítica, o una operació, és igual.

A vegades és una espera tan tensa que fa mal el cos, mentre  l’ànima plora. Una espera que a vegades penses que és mortal, igual que el pensament del pacient, i els dos callen perquè  saben cadascun el que pensa l’altre.

 

Els que aquesta nit dormiran (si poden) en una incòmoda cadira de plàstic de qualsevol hospital. Als que deixen de sobte el seu treball i les seves coses, i moltes vegades també a la seva família per la d’un altre. I en general, els quals planten cara a la mort aliena.

Els que dediquen el seu temps a salvar els altres.
Els que corren en direcció contrària a la sortida. I als que no es resignen ni es resignaran mai a què les coses surtin com de vegades surten.
Els que no es rendeixen mai.
Aquestes quatre maldestres línies van per vosaltres.
Aquestes línies maldestres o no, són per a tu.

 

     Els que ploreu només davant del mirall de casa vostre, i tota sola, o bé sortiu un moment, sense dir res, al lavabo de passadís de l’hospital per plorar allà. A vosaltres que no ploreu, perquè intenteu continuar somrient quan us pregunten: «què tal?».

 

 Als pares, la núvia, la parella, que es canviarien sense pensar-ho dues vegades pel malalt.
I als que s'agafen com a un clau ardent a una esperança que ja cap metge els dona.

Els que se senten moltes vegades impotents de fer-ho i, no obstant això, han de prendre les decisions més difícils. Als que els nomenen portaveus entre els metges i la resta de familiars. Als que s’aixequen a mitjanit només per mirar fotos on aparegui ella o ell. I els que somien que res pot ser veritat, que res de tot això ha passat, que tot tornava a ser normal …

Els que estudien els ulls de les infermeres tractant de descobrir qualsevol gest que els delati. Si no portessin mascareta, pensen, i els pogués veure la cara, per analitzar cada somriure forçat, per treure’ls aquesta informació que un moment o altre serà clau, creient que són com puzles que cal saber desxifrar i construir.

Els que de sobte es veuen obligats a fer cursos accelerats de medicina, més o menys com nosaltres, però sobretot saben —perquè s'ho han dit— que no poden fiar-se d'Internet.
Els que compten els minuts entre presa i presa.
Els que miren contínuament si cau la gota ...

Els que no entenen que un doctor es passi per l'habitació a les dotze del matí i no fa ja quinze minuts abans.
Els que no dormen seguit tota la nit des de fa setmanes.
Els que surten al passadís a fer una volta, i una altra vegada la mateixa, i una altra vegada i una altra ... I compten mil vegades les rajoles.

Els que coneixen de memòria el menú d'entrepans, de pastes dolces del bar, i quants graons hi ha des del passadís de la primera planta fins al bar.
Els que coneixen de memòria els preus de menú de bar, i ja ni saben quantes vegades han preguntat quan costa mig menú, perquè no arriben a més, i si es pot fer ...

Els que surten al carrer a fumar (si es pot)
Els que surten al carrer per tornar a començar a fumar.
Els que gairebé ningú de la família dona suport perquè diuen que tenen feina.

Els que acaben quedant-se  sols, i llavors, i només llavors, s’adonen que realment s'han quedat sols.

Els que tothom sol posar excuses per no estar al seu costat.
Els que després i a sobre hi ha gent que critica.

—Esborraré el que he escrit si algú de vosaltres m'ho demana, però fins ara té nassos la cosa— (anava a dir una paraulota en lloc de «nassos») que a sobre molts d'ells hagin d’acabar   justificant o rectificar totes les coses justes, i per gairebé tot.

A vosaltres, que la majoria de vegades sou els únics que guardeu el silenci a les sales d’espera.
A vosaltres els que calleu, i només obriu la boca per cridar mal educat al pacient, si, si, al pacient que està en un BOX d’urgències esperant que l’atenguin, i crida a crits a la infermera. Així: Escolta tu, nena, vine aquí, i ara!

Un «gràcies» amb la mà al cor mai  és prou.

Crec de veritat que sou de les poques coses que ens queda d’humanitat.

Vull fins a l’infinit a les infermeres i persones que estiguin braç a braç treballant amb elles, i també amb les persones de la neteja (un altre dia parlaré d'elles, i començaré per la senyora Montserrat, una senyora que netejava el lloc on em van fer el trasplantament de medul·la) El mateix dia que es jubilava tots els sanitaris de la planta, i els tres torns li van fer un regal. Jo només li vaig demanar que es tragués la mascareta per a veure-li la cara, i fer-li un petó ... No em van deixar fer-li, però ella si me'l feia cada dia abans de començar la seva feina: «Bon dia, Josep, veus has guanyat un altre dia» 

No obstant això, li vaig veure la cara, i el dia que va morir li vaig portar flors silvestres —no de floristeria—, i el desig què la terra li fos lleu.  (Penso que és una manera poètica d'explicar la transcendència de la mort per a la persona estimada).

Ella també va ser la meva «acompanyant» durant aquell temps.
Sou, molt mal dit «acompanyants» la gran esperança sense bata d’infermera.
Una cosa així com la nostra brúixola cap al més semblant a la solidaritat.

Esteu sempre en aquest camí d'anada i tornada entre la vida i el que hi hagi més enllà, aquest més enllà que per no ser creient per convicció, en aquesta roda, com un carrusel irreal en què de vegades ens toca donar voltes i voltes, vosaltres sou l'únic senyal que il·lumina com si fos un far. La raó per la qual val la pena lluitar.

Ja sé que és molt llarg el que escric, perdona si et  canso.

Així estimats meus, us digui el que us digui la vostra consciència, us diguin el que us diguin els que us deixen sols, heu de saber  que sou absolutament necessaris. Sou absolutament vitals.

 

Seguiu al peu del llit, i deixeu que quan una infermera us convidi a dormir al llit de la banda del vostre company, quan sigui buit,  accepteu-ho i descanseu una estona, ella també ho fa de cor. Ja us despertarà.

Continueu donant-nos sempre aquesta lliçó. I que serveixi aquest petit, encara que llarg text per donar-vos suport.

Serveixi aquest petit i humil homenatge per acompanyar els que acompanyen, avui i cada dia dels que vinguin i siguin necessaris.

Perquè jo també necessito que sapigueu que sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.
Gràcies a vosaltres, tots recordem el que és amor de veritat.

Gràcies a tots.