el ball de la vida

 

    

Hola, Janira.
Tot el que dius m’haguera agradat poder contestar-te  l’altre dia entre presses, quan ens vens a veure cada vegada que et pots escapar. T’haguera dit que ja és la segona vegada que d’alguna manera tu també formes part del que he escrit. Em sap greu, la culpa la va tindre l'amiga Raquel …(veus, ara mateix estic parlant de tu amb la M. Rosa), res, només perquè estem esperant que ens telefoneu per donar-nos hora pel dilluns o dimarts, si pot ser.... Deia que la Raquel va dir que estan refredant no hi ha tractament.

Sí, jo sí que no sé com, -i més igual no saber-ho-, però alguna cosa em diu que tens raó, que es nota que la part important de la teva feina i la que et fa més feliç és això, ser «acompanyant», encara que per a mi no sigui la paraula que mereixes.
Una vegada vaig llegir que estem fets de petites tendreses apreses al llarg dels anys. , I que ets el que fas. Doncs ara aquestes frases si diuen com peces d’un puzle per tot el que em dius en aquesta i en altres ocasions. Les teves paraules sí que arriben.  De debò que arriben.

   Ja pots imaginar que des de fa molts anys moltes coses han canviat al meu voltant.
Són etapes de la vida on l’esperança i persones com tu sou vitals per sobreviure.
No puc ni vull  aturar-me. Em necessito a mi mateix per tornar a caure i aixecar-me o que m’aixequeu si cal.
També hi ha aquella frase que diu «Jo la vida la ballo amb tu» (No l’has sentit mai, Janira?) … I que jo afegeixo: —I amb qui em necessita— … «Per què en definitiva aquest ball és de tots», i no puc imaginar una existència insolidària i buida. Jo també com ara tu, necessito parlar amb persones (en aquest cas amb persones que també tenen un mieloma i viuen a l’altra punta del món), i ells també em fan sentir valorat i també com tu, veure que el que estic fent té un sentit.      

En el ball de la vida acullo a les persones que estimo com a veritables tresors i intento dansar plàcidament per donar suport i ajuda a qui em necessita, Igual que fas tu però sense tant  mèrit.
Potser créixer significa madurar en empatia i comprensió  cap als altres, i commoure’t en les seves contrarietats.
Aquest és el ball més fascinant. La vida mateixa.
A casa t’apreciem molt, Janira.

Una forta abraçada