Fugim junts de la distància que ens
mantenia lluny per tornar junts. Matinem per pujar-nos-en a aquesta barcassa a
prova de covards, perquè enmig de la mar, més enllà d'on els fars sedueixen, no
tinguéssim escapatòria.
Ens gronxen les onades, els alts i
baixos, els vaivens passats. Ens gronxen les certeses, les il·lusions i els
dubtes que ens han portat enganyats fins aquest mar en calma. Ens bressola la
vida, sortint al nostre encontre, com aquest tebi sol de l'horitzó que s'alça
tacant de llum tot el que acaricia.
Em gronxen els nervis, la pressa i la
calma, l'espera. Em gronxen els batecs que per moments em delaten, que per
moments em fan dubtar de si segueixo viu. Em bressola l'esperança, aquesta
alegria continguda que veu més enllà d'on arriben els nostres ulls. I entre una
troca de pensaments, noto que t'acostes per la meva esquena.
Desvio la teva mirada perquè no puguis
llegir en els meus ulls que 'ja', tot i que encara no t'ho he demanat. Que
'ja', encara que estiguem tan acostumats a resistir, que no notem que les
forces de vegades ens falten. Que 'ja' tot i que encara no ho imagines, malgrat
que encara no ho esperis.
I asseguda al meu costat, poses amb els
ulls tancats mentre el sol et pinta les pigues. Allà lluny comencen a veure's
les restes d'un naufragi de pedra i sé que ja estem arribant a l'illa deserta a
la qual ens escapàvem per jugar a somiar. Al lloc on neixen les nostres coses.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada