“Els acompanyants”

 

  

Esteu sempre amb els que esperen un resultat, o una analítica, o una operació, és igual. De vegades és una espera tan tensa que fa mal l'ànima. Una espera que de vegades penses que és mortal, igual que el pensament del pacient, i tots dos callen i saben cadascú què pensa l'altre.

 Als que aquesta nit dormiran (si poden) en una incòmoda cadira de plàstic de qualsevol hospital.

Als que deixen de sobte la feina i les coses, i moltes vegades la família per la d'un altre. I en general, els que planten cara a la mort aliena.

Als que dediquen el seu temps a salvar els altres.

Als que corren en direcció contrària a la sortida. I els que no es resignen ni es resignaran mai que les coses surtin com de vegades surten.

Als que no es rendeixen mai.

 Aquestes quatre maldestres línies van per vosaltres. Aquestes línies maldestres o no són per a tu.

 Als que ploreu únicament davant del mirall de casa vostra a soles, o bé sortiu un moment, sense dir res, al lavabo del passadís de l'hospital per plorar.

 A vosaltres que no ploreu, perquè intenteu seguir somrient quan us pregunten: “què tal?”.

 Als pares, la núvia, la parella, que es canviarien sense pensar-ho dues vegades pel malalt. I als que s'agafen com a un clau ardent a una esperança que ja no els dona cap metge.

 Als que se senten moltes vegades impotents de fer-ho i no obstant han de prendre les decisions més difícils. A qui els nomenen portaveus entre els metges i la resta de familiars.

Als que s'aixequen a mitjanit només per mirar fotos on aparegui ella o ell. I als que somien que res no pot ser veritat, que res de tot això ha passat, que tot tornava a ser normal…

 Als que estudien els ulls de les infermeres tractant de descobrir qualsevol gest que les delati. Si no portessin mascareta -pensen-, i els pogués veure la cara, per analitzar cada somriure forçat, per treure'ls aquesta informació que un moment o altre serà clau, creient que són com puzles que cal saber desxifrar i construir.

 Als que de sobte es veuen obligats a fer cursos accelerats de medicina, més o menys com nosaltres, però sobretot saben -perquè els ho han dit- que no es poden refiar d'Internet.

Als que compten els minuts entre prova i prova.

Als que miren contínuament si cau la gota…

Als que no entenen que un doctor es passi per l'habitació a les dotze del matí i   no quinze minuts abans.

Als que no dormen seguit tota la nit des de fa setmanes.

Als que surten al passadís a fer una volta, i una altra la mateixa, i una altra i una altra…. I compten mil vegades les rajoles.

Als que coneixen de memòria el menú d'entrepans, de pastes dolces del bar, i quants graons hi ha des del passadís de la primera planta fins al bar.

 Als que coneixen de memòria els preus del menú del bar, i ja ni saben quantes vegades han preguntat quan costa mig menú, perquè no arriben a més, i si es pot fer…

Als que surten al carrer a fumar (si es pot)

Als que surten al carrer per tornar a començar a fumar.

Als que gairebé ningú de cap família recolza perquè diuen que tenen feina.

Als que s'acaben quedant sols i aleshores, i només llavors, s'adonen de com estan de sols.

Als quals tothom sol posar excuses per no estar al seu costat.

Als que després a sobre hi ha gent que critica.

Esborraré el que he escrit si algú de vosaltres m'ho demana, però fins ara té nassos (anava a dir una paraulota en lloc de “nassos”) que a sobre molts d'ells hagin d'acabar de justificar o rectificar totes les coses justes, i per gairebé tot.

 

A vosaltres, que la majoria de vegades sou els únics que guardeu el silenci a les sales d'espera.

A vosaltres els que calleu, i només obriu la boca per dir-li mal educat el pacient, si, sí, el pacient que està en un BOX d'urgències esperant que l'atenguin, i crida a crits la infermera, així: “Escolta tu!, nena!, vine!, ara!!!

 Amb un gràcies amb la mà al cor no n'hi ha prou. Crec de debò que sou de les poques coses que queden bones a la humanitat.

 Vull fins a l'infinit a les infermeres i persones de la neteja (un altre dia en parlaré, i començaré per la senyora Montserrat, una senyora que netejava el lloc on em van fer el trasplantament de medul·la) El mateix dia que es jubilava tots els sanitaris de la planta, i els tres torns li van fer un regal. Jo només li vaig demanar que es tragués la mascareta per veure-li la cara, i fer-li un petó… No em van deixar fer-li el petó, però ella si m'ho feia cada dia abans de començar la seva feina. "Bon dia, Josep, veus has guanyat un altre dia" .

 Així i tot, li vaig veure la cara, i el dia que va morir li vaig portar flors silvestres agafades per mi d'aquest bosc, el del costat de casa.  I el desig que la terra li fos lleu. Ella també va ser el meu “acompanyant” durant aquell temps.

 Sou, i molt mal dit “els acompanyants”.

Sou la gran esperança sense bata d'infermera.

Sou, pel pacient, la nostra brúixola. Esteu sempre en aquest camí d'anada i tornada entre la vida i el que hi hagi més enllà, aquest més enllà que per no ser creient per convicció, en aquesta roda, com un carrusel irreal on de vegades ens toca donar voltes i voltes, vosaltres sou l'únic senyal que il·lumina com si fos un far. La raó per la qual val la pena lluitar.

-Ja sé que és molt llarg el que escric, perdoneu-me si us canso-

Així estimats meus, us digui el que us digui la vostra consciència, us diguin el que us diguin els qui us deixen sols,  per a nosaltres  sou absolutament necessaris.

 

Sou absolutament vitals. Seguiu al peu del llit, i deixeu que quan una infermera us convidi a dormir al llit buit del costat accepteu-ho i descanseu una mica, ella també ho fa de cor. Ja us despertarà.

 Continueu donant-nos sempre aquesta lliçó.

I serveixi aquest petit, encara que llarg text per fer-vos costat.

Serveixi aquest petit i humil homenatge per acompanyar els que “acompanyen”, avui i cada dia que vinguin i siguin necessaris, perquè jo també necessito que sapigueu que sense vosaltres, res de tot això tindria sentit.

Gràcies a vosaltres, tots recordem què és amor de veritat.

Gràcies a tothom.