Fill meu

 

Fill meu: Encara que no sàpigues llegir aquesta carta i menys comprendre-la, és el meu desig comunicar-te el molt que et vull. Cert és que ets diferent, però d'això no desprèn la meva tristesa. Jo et vull i accepto tal com ets, si la teva situació requereix que rebis de nosaltres tot el nostre temps és perquè el destí ha decidit que lluitem junts, i tal vegada, mai separar-nos.

La meva tristesa és pel meu egoisme i vanitat, que jo afirmo que el meu món és real i el teu equivocat. No soc capaç de reconèixer les coses d'altra forma que no sigui la manera que em van ensenyar els meus pares, no sé entendre l'afecte si no és amb abraçades i gestos d'amor. Soc egoista perquè et faig lluitar per a ser com jo, on t'obligo a voler-me de l'única manera que la meva pobra ment pot entendre, que et comuniquis amb mi utilitzant el meu llenguatge. ­

Que ximple soc! Si fos altra època, altre lloc, altra societat, possiblement el normal series el teu i jo el del problema. La meva tristesa, fill, és perquè m'esforço tant a portar-te al meu món que oblido compartir amb tu aquests temps meravellosos que gaudíem junts abans que et diagnostiquessin com?, especial? La meva major tristesa és perquè sempre m'has estimat, ­l'és!, t'assec i en el teu silenci els teus ulls brillen en veure'm. Jo, en canvi, no he sabut estimar-te de la manera que tu m'entenguis.

El món que vivim et cataloga com algú que requereix atenció i és per això que hauràs de continuar lluitant per ser?, normal?, però amb el cor en la mà t'ho dic: Jo lluitaré amb tu i aprendré a conèixer el teu món i fruir-lo. Les teves regressions seran la nostra hora d'esbarjo on puguem jugar i gaudir-nos mútuament, com sempre ho havíem fet.

T'estimo, fill meu. Estic segur que en un futur pròxim, trobarem el punt mitjà dels nostres dos mons i aprendrem cada qui a viure el millor de cadascun.

Un petó.