l’últim ocellet de l’hivern

   

Com si fos l’últim ocellet de l’hivern del món busca les molles de pa que algú deixa en una finestra de tant en tant. Està tan concentrat en les molles que s'oblida de qui és, perquè se sap petit i insignificant encara que sàpiga volar.

Darrere de la finestra hi ha un nen que es queda absort cada vegada que l'ocell ve a visitar-lo. La seva simple presència li desperta un sentiment de sorpresa que s'assembla molt a l'alegria.

Al mateix edifici viu un llop solitari amb els seus llobatons. Com li han dit que els llops no tenen sentiments es passa el dia rondinant i creu que fa el correcte. Els llobatons, de vegades, miren a l'ocell amb la certesa que un dia, quan menys s'ho esperi, se'l menjaran.

A pocs metres, una dona gran adorable fa melmelada de mores que ha recollit del bosc. La seva casa fa olor de pastís acabat de fer, de xocolata i de canyella. Avui l'àvia ha convidat a berenar a la família de llops, que han rebutjat la invitació perquè han desconfiat de les intencions de la senyora.

— No us fieu mai de les ancianes adorables — els ha dit el llop als seus. Ella pensa que amb bones paraules els llops acabaran entenent que no es pot viure sempre a l'aguait. Si poguessin aprendre a confiar .. tot seria més fàcil.

El nen, que té la finestra de la seva cambra oberta perquè encara és estiu, ha olorat el pastís de la seva àvia i ha baixat corrent a casa per berenar amb ella. Però abans de marxar s'ha portat les molles de pa de pessic que han quedat escampades per les estovalles de quadres vermells que han posat sobre la tauleta de menjador. El nen sap que l'ocell, més d'hora que tard, tornarà a la seva finestra a tastar el pastís deliciós que cuina tan bé la seva àvia.

Però l'ocell, amb llàgrimes als ulls i a la vora de la desesperació, ha pujat a un gratacel per tirar-se de cap contra l'asfalt. Fa dies que no troba molles en aquella finestra que solia estar plena de menjar i se sent molt sol.

A la caiguda lliure cap a la seva salvació, quan s'ha deixat anar i ha perdut la petitesa, ha obert les ales i ha arribat sense adonar-se'n a la finestra on algú li havia deixat unes molletes especials plenes d'afecte.

Moralitat: tots portem dins una ànima lliure que sap volar, un nen que li deixa molles de tant en tant, un llop que no es fia de ningú i una dona gran plena de saviesa que sap entendre el llop, estimar el nen i deixar volar a l’ocell. Ah!, i fer pastissos …

Una abraçada.

Gràcies, Susi. Sé que es teu