Somnis!

 

Fugim junts de la distància que ens mantenia lluny per tornar junts. Matinem per pujar-nos-en a aquesta barcassa a prova de covards, perquè enmig de la mar, més enllà d'on els fars sedueixen, no tinguéssim escapatòria.

Ens gronxen les onades, els alts i baixos, els vaivens passats. Ens gronxen les certeses, les il·lusions i els dubtes que ens han portat enganyats fins aquest mar en calma. Ens bressola la vida, sortint al nostre encontre, com aquest tebi sol de l'horitzó que s'alça tacant de llum tot el que acaricia.

Em gronxen els nervis, la pressa i la calma, l'espera. Em gronxen els batecs que per moments em delaten, que per moments em fan dubtar de si segueixo viu. Em bressola l'esperança, aquesta alegria continguda que veu més enllà d'on arriben els nostres ulls. I entre una troca de pensaments, noto que t'acostes per la meva esquena.

Desvio la teva mirada perquè no puguis llegir en els meus ulls que 'ja', tot i que encara no t'ho he demanat. Que 'ja', encara que estiguem tan acostumats a resistir, que no notem que les forces de vegades ens falten. Que 'ja' tot i que encara no ho imagines, malgrat que encara no ho esperis.

I asseguda al meu costat, poses amb els ulls tancats mentre el sol et pinta les pigues. Allà lluny comencen a veure's les restes d'un naufragi de pedra i sé que ja estem arribant a l'illa deserta a la qual ens escapàvem per jugar a somiar. Al lloc on neixen les nostres coses.

Em desperto...